Formen part de la vida com tantes altres coses que, poc a poc fem sortir a la llum aprofitant la malaurada pandèmia que ens manté aïllats. Ens serveixen per recordar vells-bells temps d’il-lusions i esperances.
Consti que, a principi dels anys 50, quan a Granollers tenia lloc preferent l’handbol, un grup d’amigues vam organitzar un equip de bàsquet femení per a fer esport i passar-ho be, sense cap altra pretensió. No oblidem que seguia la post-guerra, tot era escàs, molt limitat.
Ens trobàvem -vestides de carrer- potser a la Parròquia de Sant Esteve, o a l’Escola Pia on hi havia espais que servien per a qualsevol esport i cistelles per competir. Qui érem? Tina Cases, Manolita Vidosa, Nuria Pascual, Marta Artigas, Dolors Bosch, Glòria Solsona, Digna Rahola, Maria Font, Rosario Rodríguez, Marta Sayol, Flora Farin, Angela Bruach, i jo, Montserrat Ponsa que jugava de base. Poc després va néixer altre equip nomenat Conserves Puig, que patrocinava aquella empresa que va ajudar a fer créixer l’esperit d’equip. Totes lluitàvem per a ser millors.
Partit entre el Granollers i Coserves Puig
Com que ens trobàvem sovint, alguns dels joves jugadors de l’equip local -que per cert ho feien molt be- es van interessar per nosaltres, al veure’ns jugar cada dia a les pistes esmentades, ens van ensinistrar i aconsellar en el nostre delit de jugar a bàsquet, explicant-nos tècniques, com aconseguir encistellar des de diferents angles, o com fer pinya per a seguir endavant, participant amb equips d’altres pobles en franca competició i, no cal dir, que, intentant ser capaces de resistir molts partits sense marcar i, no avergonyir-nos-en. Recordo partits que potser marcàvem dos o tres punts.
Vam aconseguir-ho gràcies a l’ajut de molts però, de manera especial de dos jugadors de l’equip local que es van convertir en els nostres entrenadors: els doctors Joan Grau i l’Oriol Montaña, metges que ja havien acabat la carrera i començaven a treballar a les seves consultes.
Fes fred o fes calor ningú ens privava de la nostra dèria, que va recolzar molta gent. Ningú cobrava per fer res, no era com ara que, cobra tothom! Em complau dir que mai he cobrat per fer res i, tinc més de 85 anys.
Tothom es sentia honorat de participar en tot moment quan li ho demanàvem. I sabeu? D’aquells amics alguns vam acabar convertint-nos en parelles, la Tina Cases amb el Joan Grau, jo amb l’Oriol Montaña, pare dels meus nou fills. La mort però és envejosa i me’l va robar el juliol de l’any 2003. Sempre al cor. Sense ell ni el Joan Grau no ens n’hauríem sortit. Dos personatges inimaginables que van ser el pilar del bàsquet femení, d’aquella nostra època, a Granollers, la nostra estimada ciutat.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.