Quan tens determinada edat penses que ja ho has vist tot a la vida, bo- mitjà-dolent-esperverador però, sabeu, les sorpreses son inesperades, i no precisament a be… Temps difícils per a tothom però hem de resisitir ni que sigui per ajudar, cadascú segons possibiltats. A vegades, simplement escoltant aquell que pateix i no té amb qui descarregar-se i no gosa demanar ajut. Sort hem tingut del telèfon! Únic contacte directe que desitgem no faci figa també.
Només faltava aquesta tongada de dies sense sol, grisos, humids, ventosos portant sorra del desert i, que la malastruga de la Covid segueixi el seu caminar, sense desapareixer fent estralls arreu.
Festa grossa a desdir és el què necessitem, sense por, amb encontres d’amics i parents -entre els quals els més propers que sovint obvíem-, per a poder-nos abraçar i comentar aquesta malaurada experiència viscuda que esperem i desitgem toqui la campanada final i no torni MAI MÉS.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.