La maleïda Covid 19 ens té cohibits, costa fer les rutines habituals. Anar a passejar on et sembli per camins de bosc o pel mig del poble o ciutat on visquis però saps que no trobaràs ningú amb qui parlar. Viure no és únicament llevar-se i fer les rutines habituals. Per a mi compta molt el contacte amb les persones, la gent, no únicament els de casa sinó aquells que trobes o quedes per fer-la petar.
No és plantar-se davant la TV i empassar-se tot lo ferragós que ofereixen sinó anar al cine, al teatre o, per què no dinar amb amics i coneguts en el llocs que ens agrada. No és per enganxar-se al telèfon si no és per saber de parents i amics.
Necessito el contacte humà, enraonar, parlar d’allò que ens preocupa, del què voldrim fos el nostre món, avui, febrer de 2022, sumits encara la Covid 19 que ens manté aïllatrs de les activitats, de manera especial als més grans. Acabarem enraonant sols i, de forma mimètica, inventarem acompanyants sorgits de la nostra imaginació per tal acompanyin el nostre caminar.
Massa temps per pensar i, la imaginació sovint ens treu de polleguera. Pensem amb aquells que no tenen aixopluc ni com sobreviure. Que arriba l’hivern rera una tardor espectacular, enverinada per la pandèmia que s’ha endut a molts amics. Abans, quan algú parlava sol era simptoma de bogeria. Avui es pot dir que la solitut ens porta a fer-ho pensant que algú, ni que sigui lluny t’està escoltant des de la distància.
Aquest és el meu neguit, recuperar la quotidianitat no per a fer res estrambòtic sinó allò que tens ganes: trobar-te amb els amics. Si el retiro obligat persiseix, ens caldrà tractament…
I
blog de Montserrat Ponsa 