Necessitem sentir-nos vius, mirar els ulls dels altres, abraçar-los fins que el cor ens digui prou. O ens hi esmercem o, costarà trobar aquell tarannà que ens era habitual. Maleïda por la que ens han inoculat per mantenir-nos quiets, sords, muts, sense descobrir les maldats que uns pocs trafiquegen.
Em venen a la memòria records d’infantesa de la post-guerra, quan tot era secret, un misteri difícil de discernir. Alguns anaven al bar a jugar-se el poc que tenien mentre feien el trago, d’altres a procurar bens especials que, com sempre, uns sense escrúpols oferien d’estranquis als que tenien diners, fruit de l’estraperlo.
Imagino que molts dels nostres joves no coneixen aquella realitat que va perdurar anys i anys i, no passava res. A aquells que podien castigar los els donaven d’estranquis les seves parts i, tots muts però no a la gàbia. No estem gaire lluny d’aquella situació que somniàvem i VOLÍEM que mai més es repetís.
Doncs sí, la tenim al damunt i, no sabem quan ni com acabarà. Alguns hi han deixat ja la vida, d’altres la feina i negocis que han hagut d’abandonar. Hi ha moltes empreses reconegudes de les que mai podíem imaginar aquest trist i immerescut final… Dol l’ànima!
..
blog de Montserrat Ponsa 