Per a viure en aquest món que entre tots hem maltractat, urgeix I molta dedicació a tots nivells. No n’hi ha prou amb els enunciats, cal practicar-los i confiar.
No son suficients aquelles premises d’alguns: salut, diners, amor. Per damunt de tot cal, estimar, compartir, escoltar i, estar al servei dels que et necessiten.
Sense fer soroll i, com diu el refrany: que la teva mà dreta no sàpiga què fas amb l’esquerra.
Tots necessitem ajut d’alguna mena. Personalment no em fa vergonya reconeixer ho: necessitem sentir nos acompanyats. La solitut és bona quan la busques, NO quan és obligada, per imposició legal o, com ara , per la maleïda pandèmia que, als més grans, ens manté aïllats de la vida habitual.
De manera primordial cal confiar, mantenir viva l’esperança respecte alló que desitgem. Arribarà!
blog de Montserrat Ponsa 