Tots els extrems xerriquen, ni poc ni molt, ni blanc ni negre, ni alt ni baix…O com passava en un joc quan érem petits tampoc es podia dir : ni ric ni pobre, ni or ni plata… Per què ho dic així d’exagerat? Perquè costa trobar la mesura de totes les coses, siguin de la mena que siguin. Hauríem de ser capaços d’aconseguir l’equilibri, no importa el tema. Avui, em refereixo a estar acompanyat o estar sol.
Alguns hem passat de ser multituts, a gairebé solitud total. Només hi faltava la pandèmia per acabar-ho d’adobar. Imagino que seria un llarg tema a debatre, ja que són moltes les connotacions. Personalment, m’ho reservo, no sigui, com sempre, mal interpretat per alguns.
Passem del fred a la calor i de la calor al fred. Hem perdut la primavera i la tardor, aquelles desitjades estacions de l’any des que era petita ja que, les vivències eren molt diferenciades,en anys passats. La vestimenta, els menjars, les sortides, les temperatures. Els costums i les il-lusions d’activitats eren tant diferents que avui ja no es porten. Tampoc la claror, les olors, les imatges del cel de nit i de dia…
Els menjars i les begudes -ara una disbauxa total tot l’any- abans eren molt limitades. Teníem clar que, segons què, arrivava amb la primavera o amb la tardor, sobretot per a moltes menges com la caça, els peixos, o les fruites i verdures, que arribaven quan tocava. I no cal dir que modificaven les olors dels camps i els horts, avui desapareguts, ningú vol ajupir-se ni dependre de la natura. La primavera és símptoma d’amor, d’amics, de festa. La tardor em porta al bosc a cercar bolets i caça.
També les personals, que delaten a aquells que eviten l’aigua i el sabó, desconeixen les dutxes i les aixetes per rentar-se sempre que convé, sigui l’hivern sigui l’estiu. Ja no parlo de banyeres, gairebé desconegudes pels joves, per a mi són de relax total.
Abans la roba era molt diferenciada hivern-estiu perquè el clima, així ho exigia. Ara, S XXI, és moderat tot l’any excepte episodis curts de fred o calor, que ens arriben ben especificats perquè no ens sobtin. Un jersei de llana ho soluciona tot. Els abrics són elements gairebé desapareguts. Quan mel poso em sento mudada, avui que gairebé tothom desconeix aquesta paraula.
I avui, a la Cuina de resistència: les mandarines. Mai no havia sentit tanta passió per les mandarines com ara, no puc acabar cap àpat sense menjar-ne, sigui d’inici o per acabar. Ajuda a millorar el sistema inmunològic, equilibra el nivell de sucre a la sang, redueix el colesterol, i diuen també que ajuda a prevenir l’excés de greix, sobretot al fetge.
Però, ep! les menjo perquè m’agraden i consti que és una fruita per la qual mai m’havia delit. Tobrava farregós pelar-les i que l’olor costés de retirar de les mans. Val la pena menjar-les a tothora. Segur que son un gran be per la salut i, no engreixen….tot i que, a alguns, ens aniria be.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.