El gris, en tot el que suposa aquesta paraula -pel que fa a mi- podria sortir del vocabulari. És un color que sempre he desestimat, o és blanc o és negre, no m’agraden les mitges tintes.
Paraula que també s’aplica a la manera de fer, de ser de viure la vida: de forma oberta plena d’entusiasme i esperances o gris, com ara ens mana la pandèmia que semblava que tenia els dies contats però es deleix per quedar se a fer-nos malviure, de manera especial als més grans.
Malgrat que el meu color preferit és el verd, tots tenen per a mi el seu encant en cada moment de la vida, sobretot ara que s’han fet tantes variants respecte cadasqun d’ells. M’enamoren la gamma dels marrons-ocres i els rosats ja que no son sempre afeminats com ens havien fet empassar. Seguiria amb els grocs i els blaus però els grisos, els treuria del llistat.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.