Recordo temps de malestruga, de por i temors. Soc filla de la guerra -1937- i guardo records d’aquells temps en els quals no disposàvem de res però, els infants, al menys, erem feliços, avui no!
Suspiren per tot el què veuen o tenen els seus amics i, els pares i avis, cauen a la temptació de proporcionar-els-hi TOT. Arriba un moment en què la felicitat es compra amb diners però, no oblidem que hi ha moltes persones que no tenen ni per menjar, només hi faltava la maleïda Pandèmia per a fer- nos-ho més difícil.
Les feines han disminuït falta treball i, el que hi ha, no és ben pagat. Em consta, ja que la nostra és una llarga família. A més a més s’hi suma ja el fred, que molts, massa, no tindràn com fer-li front. No és moment de malversaments de cap mena. Ningú sap el temps que durarà ni, si les empreses podràn recuperar el què donaven feina a fàbriques i tallers on treballaven molta gent.
Recordo les industries que hi havia a Granollers, anys ha desparegudes, fàbriques de filats i teixits que donaven feina a molta gent, de manera especial dones. Els homes feien feines a tallers de tota mena i ningú es donava vergonya de dir que traballava a la fàbrica.
Tot és tant diferent que costa d’assumir la pobresa actual, malgrat massa, no ho volen reconèixer. Ni els més humils. Escoles públiques sense vestimentes especials, mestres que sabíen el què fèien i ho feien be. Recordo de manera especial, l’Escola Montessori, el de la Srta Brau on fèien classes que menàven els pocs mestres que hi havía i tenien al seu càrrec molts infants.
Com celebraven les festes, com els infants aprenien el per què de moltes coses que, avui, farien riure. Somniadors incansables, els mestres els incitaven a conèixer una mica de tot, apart d’escriure i llegir.
Avui tot és diferent, no puc imaginar com s’ho maneguen els que tenen més d’un fill.
Sort amics! Confíem s’acabi aviat aquest malson que ens manté fora de joc i recuperem la vida senzilla sense massa pretensions
blog de Montserrat Ponsa 