La vida quotidiana, quan jo era petita, tenia uns cicles i, poques activitats programades per no dir cap. La Primavera era l’estació de l’any enyorada que arribava deixant en rera el fred tenebrós de l’hivern pel qual les cases dels pobles, no estaven condicionades. Tothom solia passar fred.
A l’estiu calia preparar-se per la calor dels mesos de juliol i agost, insuportables. Les famílies sabien on col-locar-se per aprofitar els corrents d’aire, on reposar les hores més caloroses del dia. Escassejaven els ventiladors, no existia l’aire condicionat.
La tardor solia ser l’estació de l’any més benigna, rica en pluges que omplien rius, pous i canals de reg que ajudaven a la pagesia en els seus cultius.
Recordo el fred dels hiverns quan dormíem amb ampolles d’aigua calenta al llit -que sovint es destapaven i s’organitzava un batibull-.
Enyoràvem les primaveres quan el dia creixia i la fosca s’escurçava. Enlloc hi havia l’exagerada il-luminació actual. Recordo les bombetes de la cuina de l’hostal on jo vivia. Sort que tots coneixíem be els topants.
Temps en el quals l’electricitat feia figa i escassejaven els recursos. Potser una llum d’oli o de carburo -que feia molta pudor- o espelmes que s’acabaven aviat i eren cares.
Em demano sovint som més feliços avui amb tota la parafernàlia que ens domina o, quan no disposàvem de gairebé res però, teníem família i amics molt prop nostre, ara allunyats. Tothom va a la seva i, als més grans, ens costa modificar estructures que no ens plauen.
blog de Montserrat Ponsa 