Vet aquí que la solitud, l’isolament, l’estar sol ens ajuda a pensar-rumiar. També a trobar allò positiu que ens ha portat la pandèmia. Pel que fa a mi, tinc clar que ens ha ajudat a créixer, a fer-nos veure clar què volem, per on no passarem, on ens agradaria arribar.
Son moltes hores les mantingudes lluny de parents i amics, sense massa esbarjo. Només aquell que ens hem imposat: llegir, escriure, cuinar, caminar, parlar per telèfon i, pel que fa a mi sense engegar la TV.
Temps per divagar, per intentar aclarir molts per què. Com voldríem que fos la nostra vida aquests darrers anys que ens queden.
He corroborat que es pot viure sense fer disbauxes, menjant senzill, preparat per nosaltres mateixos. Sabem què volem i com ens agrada, per simple que sigui. És més saludable que cap precuinat en el qual, només deu sap què hi posen.
La felicitat se la busca i la troba cadascú, deixant de banda tots aquells prejudicis del què pensaran si no faig, si no dic, si no compro, si no vesteixo, si no em veuen en llocs determinats. Hem d’aprendre a ser nosaltres mateixos a partir del què sentim i necessitem en cada moment. Això té un nom: se’n diu créixer…
blog de Montserrat Ponsa 