Els joves diuen que no es pot viure de records però jo, no hi estic d’acord. Ajuden a seguir caminant quan res és fàcil, quan no pots fer segons què, per culpa de la maleïda pandèmia que també, a no tardar, sabrem noms i cognoms dels inoculadors.
Quan la por segueix éssent el pitjor enemic, recordar és quelcom que ningú ens pot robar mentre puguem raonar, aquest be que molts no volen reconèixer. És el principal aliat que tenim per seguir caminant …
Por de caure malalt i ser una càrrega pels del teu entorn -per a mi la màxima preocupació que m’amoïna i sovint em treu la son-. Tots tenim obligacions i, per a viure en societat, cal que tothom s’arremangui i es posi les piles, que la majoria porten descarregades i, s’han de recolzar amb als demés.
Intenteu memoritzar, per a no tornar caure en els mateixos errors que fèiem abans de l’arribada de la Covid a la que ens agradaria acomiadar i demanar se n’anés lluny, on no trobés ningú per maltractar.
Penseu en la vostra infantesa, ara que alguns som els més grans de quatre generacions: tenim fills, nets i, besnets. Comenteu els hi què fèiem per entretenir nos quan només teniem imaginació i posàvem en pràctica aquells nostres pensars i els convertíem en jocs, en històries que, avui, ja no es porten.
Avui es compra tot! Clar, els que tenen capacitat per a fer-ho, mentre d’altres, una immensa majoria, segueixen inventant, gaudint dels coneixements que els ha donat motius per crear, en aquest S XXI.
blog de Montserrat Ponsa 