L’amor no te preu, és el millor regal que la vida ens pot oferir: la sort d’estimar i ser estimats. A molts els costa d’entendre. Quan tot s’acaba queda l’AMOR. Si estimes de veritat t’adones del seu preu i què representa per la teva vida. No es compra ni es ven, el trobes si el busques amb sinceritat i t’hi entregues esperançat. Sempre ha estat igual. Mai l’han superat noves fórmules: no són amor. Molts que l’han perdut que rumiïn els per què….
Només la mort envejosa me’l va robar quan més el necessitava. Mai li ho perdonaré. Els record d’anys compartits ajuden a sobreviure quan res és fàcil. Gràcies, O, et sento proper sempre!
Imatge amb la nostra primera filla, amb el nostre primer cotxe, a casa dels meus oncles on jo havia viscut molts anys….
Vistes panoràmiques del Granollers dels anys 1920-1960, a la nova exposició de l’Arxiu Municipal
El cap de setmana de l’Ascensió es podrà visitar divendres i dissabte durant tot el dia, i diumenge al matí, al vestíbul de l’Ajuntament+
Vista panoràmica de Granollers des de la serra dels Caputxins, 1920. Vinyes a l’actual pg. de la Muntanya; a la dreta, la fàbrica de Can Torras i a l’esquerra, La Tela i Roca Umbert. Fotografia i Fons Joan Guàrdia / AMG
“Panoràmiques de Granollers” és el títol de la nova exposició de l’Arxiu Municipal de Granollers al vestíbul de l’Ajuntament (Porxada, 6).
La mostra recull 14 fotografies de vistes panoràmiques i aèries de la ciutat, pertanyents als anys 1920-1960, que signen Joan Guàrdia, Josep Boixadera, Josep Comas, Lucien Roisin i l’empresa Trabajos Aéreos Fotogramétricos (TAF); també n’hi ha alguna d’autor desconegut.
Són visions de Granollers des de diferents punts (Palou, la carretera de Caldes, el centre, el riu, les vivendes sindicals…) que ens mostren una ciutat que ha canviat molt i que pot costar de reconèixer, amb edificis que s’han transformat o desaparegut, i zones agrícoles ara ocupades per habitatges. L’església de Sant Esteve i l’antiga estació de ferrocarril, coneguda com MZA (Madrid-Saragossa-Alacant) l’any 1950; la fàbrica de Roca Umbert el 1957 o la fàbrica de Can Guitart els anys seixanta, són alguns dels espais que hi podem veure, complementats per les fotografies projectades en pantalla.
Tal com recull el full de sala (link is external), durant el període que abasta l’exposició el desenvolupament urbanístic de la ciutat responia a dues línies ben definides, que eren el nucli antic (els corredossos de la muralla, l’entorn de la Porxada i l’església…) i la carretera, a l’entorn de la qual es va desenvolupar la ciutat moderna, sempre, amb el riu Congost i la línia de ferrocarril condicionant-ne el traçat.
“Panoràmiques de Granollers” es podrà visitar fins al dia 29 de juliol, de dilluns a divendres, de 9 del matí a 8 del vespre. L’entrada és lliure.
Com cada any en aquesta data visita al cementiri de Granollers per recordar aquella massacre, prepetrada en aquesta data l’any 1938, una de les dures d’aquella guerra tant incivil i que va produir segons estadístiques 224 morts: 124 dones, 84 homes i 16 no identificades. L’Ajuntament presidit per les autoritats, organitzacions locals i molts veïns de l’entorn hi fem cap des de sempre per recordar aquells que hi van deixar la vida quan res era fàcil. Eren hores de gent al carrer de nens que anàven a escola, mares que cercaven què menjarien no oblidem que es tractava de moments magres on poc era possible.
Sovint em demano, per què ens queixem tant? M’agrada escoltar al Raimon quan canta:
Costa d’endevinar. Una partida ínfima volem el món dels ciutadans TOTS sense exclosió ni de raça ni color ni sexe. Un món a l’abast d’uns i altres, compartint tot el que la terra ens brinda i ajudant a que sigui productiva per a tothom. Aquest era el món que existia quan jo vaig nèixer emmig d’aquella guerra tant incivil.
Alguns, els més poderosos van començar a derimir qui eren els bons i qui els dolents. Existien dos bàndols: els de la dreta i els de l’esquerra. Els que treballaven per mantenir se entre el camp i les fàbriques i els que ja feien els seus tripijocs d’on treure diners a expenses de què i, de qui fos. Els que anaven a missa i els que no hi anaven. Consti que eren anys en els quals per a nosaltres, els joves, tot era pecat.
Èren ja els dits senyors que manaven pobles i ciutats on, una gran majoria van començar els seus tripijocs per a fer se amb actius que no els corresponien a expenses dels senzills. Poca cultura, minça educació. Universitat reservada a uns pocs, en els pobles educació elemental i potser un ofici gràcies a la col.laboració dels mestres que -mal pagats- s’eforçaven arreu per aconseguir que aquells que tenien capacitat per estudiar trobéssin el camí, tot i que sería molt feixuc.
Ha canviat tot a be? NO! No crec que els infants d’avui sigui tan feliços tenint tot el què desitgen, com nosaltres que, sense tenir res, ens ho inventàvem i fèiem meravelles. Avui tot és confós. Has de comprar, t’has de vestir i calçar segons marquen els cànons.
Poques trobades entre classes, els uns i els altres tenen camins diferents… poques ocasions per compartir.
Què veus noi? He vist un rei que plorava muntat dalt d’un cavall i, tant i tant plorava que feia un xaragall. Ai, pobre rei.!
I el pobre cavall què?
He! he! he! he!…
He vist un duc, un pobre duc que plorava perquè plorava un rei i tant i tant plorava que semblava un peix. He vist uns bisbe que plorava, perquè plorava un duc, perquè plorava un rei que perdia. Que perdia què? Perdía el remuc. He vist un ric, ric, ric que plorava perquè plorava un duc i el bisbe que plorava pel pobre rei…Pel pobre què? Pel pobre rei xaruc. Ai pobre rei! I el pobre cavall què? Eh, eh, eh?
I el ric i el bisbe, i el duc, i el rei xaruc que tant i tant ploràven: Perdien el remuc.
Ei! escolti jove i nosaltres què em de fer? No ens emmerdem!
Nosaltres sempre hem d’estar alegres, que si ploràvem fem plorar el rei, fem plorar el bisbe, i els rics sensibles i els ducs amables, si així plorem!
La seva sensibilitatm i bon fer, amb una ironía insòltia, eren dignes d’ocupar llocs preferents. Ens falteu!
Fem-ho amb tots els sentits que abasta la paraula que son molts. Recordo quan de petita la iaia dèia corre-camina, que els peus et toquin el cul. Dites? Caminar amb l’aigua al coll. Com un ànec. Al pas. Fem camí. Fem via. Anem a fer un tomb. Qualsevol manera és vàlida.
Si féssim servir les cames i els peus, enlloc d’engorronir-nos en una cadira davant d’una pantalla, d’altra manera aniria tot, començant per la salut, la mobilitat, la vista que també gaudeix del caminar, els peus que estàn en forma, també el cap que té coses noves per veure i admirar o, renegar si no li agraden.
Mínim una hora diària, faci fred faci calor. Cal trobar l’hora idònia però, a mi, no m’importa el fred ni la calor. Quan camino, admiro o renego del què veig, sé què m’agrada, de què prescindiria i, tot funciona. Descobreixo, a més a més, que he d’aprendre a controlar-me. Les flors boscanes son un regal per la vista.
Ah! Peus i cames ho troben a faltar si deixo de fer-ho. Lloc? No importa, sovint no trobo ningú.
Els EUA en excloure països germans com Cuba, Veneçuela i Nicaragua de la Cimera de les Amèriques, destrueixen les bases de solidaritat, cooperació i respecte a la sobirania que sustenten la Carta de l’OEA. Els EUA divideixen els països llatinoamericans, escriu Evo Morales.
Hi ha un refrany que diu: Divideix i guanyaràs … i té molta raó. El pensament és lliure i tothom té dret a saber què vol i, ha de poder-ho decidir.
Tinc molt clar que Som iguals en drets i deures, respectant sempre les diferències.
Aquesta era una expressió molt utilitzada abans, en temps passats quan una cosa fallava. Urgeix recuperar la confiança i procurar viure amb allò que estigui al nostre abast, amb una gran dosi d’amor.
Sense amor, res és possible. Amor que equival a ajut i col-laboració amb els que ens necessiten, acompanyant-los en el dia a dia… La solitud és el pitjor mal que ens afecta, em consta, rera aquest nomenat temps de pandèmia que ho ha destirotat tot, de manera especial als que som més grans.
Solitud que potser ens fa veure allò que no és. El món està neguitós rera les disbauxes hagudes de tota mna i, ara, cal frenar-les i engegar una nova manera de fer i viure com feien els nostres avant-passats.
Amor pels que tenim prop nostre però també un gran record i enyor per aquells que, de terres enllà, suspiren com nosaltres per un retrobament -que, malauradament, veig llunyà en el temps-. Sort d’Internet que ens permet connectar amb missatges i, del telèfon! Confiem que no faci figa…
El passat dimarts 17 de maig es va emetre per TV3 un documental dedicat als nostres estimats Arcadi i Jaume. Relata de manera molt complerta el que va ser la campanya pel dret a l’objecció de consciència al Servei Militar Obligatori i a la Insubmissió posterior. Un moviment de desobediència civil que al cap de 30 anys va aconseguir l’abolició de la Mili. Segueix el fil narratiu del Pepe Beunza, primer objector de consciència “polític”, del primer grup d’objectors que a més de negar-se a fer la Mili van crear un servei civil alternatiu al barri de Can Serra de l’Hospitalet. En Jaume i la comunitat cristiana hi van jugar un paper molt actiu per a explicar-ho a l’Associació de Veïns, Escola d’Adults, Esplai i a la gent activa del barri per donar cobertura a aquesta iniciativa. Segueix amb el moviment d’Insubmissió i acaba amb unes reflexions sobre el moment actual i la necessitat de continuar treballant per la Pau i no la violència com a eines de progrés i de justícia. Un documental molt recomanable per alimentar l’ànima, on es conjuguen veus i mirades diverses i sempre amenitzades amb «l’humor crític» de Jaume Mateu, Tortell Poltrona. https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/mil-anys-de-preso-adeu-a-la-mili/video/6159105/ Agraïm de cor a Carles Caparrós, Toni Marín i a Lola Pedrós la dedicatòria final a l’Arcadi i al Jaume. Cordialment, La junta: Sandra Pardo, Dani Gomez, Mar Yuste, Anna Cerdà, Auxi Gil, Carles de Ahumada, Carme Guàrdia, Enric Canet, Joan Camós, Josep Busquets, Manuel Domínguez, Mercè Chacón, M Pau Trayner, Paco Hernández, Xavier Casanova i M Pilar Massana
Costa imaginar que algú pugui seguir dempeus si no estima i es sent estimat.
Hem tingut molt temps per pensar en aquest llarg període de semi-tancament,
sobretot pel que fa a nosaltres, els més grans.
La Covid ha servit per recordar temps passats quan, malgrat les dificultats econòmiques pròpies d’una època de post guerra, ens sentíem més feliços que no es sentim avui.
Dol que els nostres joves, que ho tenen tot a l’abast, amb unes possibilitats inimaginables en els nostres temps, no estiguin mai contents i exigeixin sempre més i més…
Jo pensava que ja no em quedava res per veure i, vet aquí que la pandèmia
ens ha mostrat una nova manera de viure, allunyant nos dels que estimem i
voldríem prop nostre. També de molts amics d’altres països que al menys a mi,
ara, se’m farà difícil retrobar.
Amics del món: sapigueu que us estimo i us recordo, que mai oblidaré
el temps compartit del qual vaig aprendre a ser una persona que toca de
peus a terra i sap distingir entre el be i el mal. Amb la marxa mundial
per la pau i la No violència, a través dels 5 Continents, els contactes van ser
nombrosos homes-dones que portaré sempre més al cor.
No les puc enumerar, tantes son, però els dic: us porto al cor. En aquests
moments difícils m’han servit per
rememorar camins recorreguts amb una dèria comuna: la pau i la no violència
en un llarg caminar de germanor, d’amor i d’esperança a través del Cinc
Continents.
Si no et mous de casa, com ens passa ara, no et pots fiar d’allò que
llegeixes o escoltes perquè tothom ho engalana com si fos una festa i, penso,
que la realitat s’apropa més a un dol: son molts els que ens han deixat i no
hem pogut acomiadar. Sempre al cor!
Sin categoría | 
Escrito por montserratponsa 
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.