Compartir temps-vida amb l’amic Josep Laporte era un plaer de déus. A casa seva, a casa nostra amb els nostres companys Mª Jesús i Oriol, amb trobades on hi hagués quelcom noble a festejar. Amb viatges culturals-polítics-socials pel món i, també, compartint taula on gaudir de bones menges, dèries comunes seguint les nostres intuïcions. Vam conèixer totes les de casa nostra però també d’altres països veïns. Érem molt crítics!
Afins també d’idees i esperances envers el futur del nostre país i del món.
En tant que ciutadans sense veu, sabíem què volíem i, per on no passaríem. Així feia el Josep, així fem molts d’altres entre els quals pertanyo: aquells que reclamem i exigim però, no ens escolten! No hem estat capaços de conquerir la Catalunya somniada des que tenim ús de raó.
Els altres tenen la força suficient que utilitzen per esparverar a la ciutadania però, saben? Seguirem amb la nostra escomesa esperant fer efectiva aquella dita: tanto va el cantaro a la fuente que al fin se rompe, i, SEREM LLIURES!
Recordo també allò que no ens agradava i cercàvem les propostes adients per a modificar-ho, sempre des del respecte. Nosaltres, en tant que veu ciutadana crítica, el Josep, darrerament des del govern ens escoltava i intentava fer el possible per a dur-les a terme!
Malauradament molts dels que tenen autoritat fan figa, per por de perdre prebendes. Em reservo noms, de tots prou coneguts.
Josep Laporte va ser amic de vida, d’aquells que mai fallen, ni en la tristor ni en l’alegria. Vam passar proves comunes , mort de sers estimats entre els quals fills i parelles.
Parlàvem també de temps passats quan el franquisme ens volia muts però no callàvem. Com tants d’altres vam ser nuclis de protesta a la clandestinitat quan, parlar de segons què, podia costar-te la llibertat. MAI ens vam deixar manegar ni engolir.
Va fer bona feina: mèdica, política, social, a partir de la seva eficiència i bonhomia. Mai va callar quan quelcom no li agradava dels que manaven.
Érem, en certa manera, l’esca del pecat. Mai ens n’amagàvem i clamàvem per allò que volíem i seguim volent- i exigim encara avui S XXI, una Catalunya lliure i amb Pau.
El Josep gaudia de les coses senzilles, sense embalums. No acceptava les mentides, creia i confiava amb la paraula, eina indispensable per aconseguir la veritat sense enganys, avui tant sovintejats per part dels governs del món que, com sempre, un cop tenen poder se’ls encomana la cobdícia i traeixen, àdhuc, a alguns d’aquells amb els quals havien confiat.
Des d’aquí et prometo, Josep, que seguirem lluitant de ma de la paraula, la nostra arma atòmica poderosa, la única que resisteix el pas del temps, modes i vicissituds.
Sé que ens retrobarem i seguirem lluitant per aquells ideals que ens van marcar quan res era possible. Alguns ens van enganyar fent-nos creure que les coses millorarien. Què va passar? S’hi van acomodar i, poc ha variat: algunes cares, algunes mans, algunes veus, però, poques realitats.
Sàpigues que ens faltes.
Les teves encomiables raons de ser ens ajuden encara avui, S XXI malgrat que en alguns moments pensem que el camí que ens vam marcar potser, no era l’adient.
Em demano sovint, què pensaria i opinaria el Josep davant tal o qual repte que jo no tinc prou clar?
Som molts els que l’escoltàvem i admiràvem, mai ens va fallar amb les seves respostes
Ens faltes! T’enyorem! També Catalunya que, com tu, volem rica i plena lluny dels paranys que ens fan ensopegar i no acabem de saber sortejar…
Sempre al cor!
blog de Montserrat Ponsa 