Les sovintejades visites a parents i amics, han estan retallades per la maleïda Covid que ha calat fort en les nostres ments. La por inoculada costarà de superar. Ningú te ganes d’emmalaltir per una pandèmia que, creada a benefici d’uns pocs, ha esparverat la Humanitat i, els que haurien de reclamar-exigir, callen com uns morts. Maleïtis siguin!
És una nova manera d’acabar amb vells i tarats que se’ls ha descontrolat. Molts, no tant vells, també se n’han anat per culpa d’uns addictes als diners que pensaven que ells quedarien indemnes i … han marxat allà on volien enviar nos a nosaltres.
Què ens queda? Un món a la deriva de recursos, de feina, de possibilitats, la familia i els amics. Sapiguem los estimar, estar prop seu, ajudar-los, malgrat que alguns, no siguin receptius. No es tracta de fer favors, és un ser o no ser.
Sentir amor envers els que ens envolten és el millor regal que la vida ens pot deparar. Amb la pandèmia jo diria que la llunyania s’ha escursat i avui, podem compartir il-lusions i esperances amb molts siguin de casa, siguin llunyans per la bona connexió establer-ta des de la distància .
No tot s’acaba amb diners, imprescindibles per a sobreviure-. La força que deriva de l’amistat i l’amor és un dels principals alicients d’aquest món tant inòspit que, entre tots hem construit.
Torno a la família, abans dita patriarcal que sovint, no era model idoni per l’autoritarisme que se’n derivava, de manera especial quan la seva economia era alta.
Els dits treballadors, es tenien de procupar per trobar feina. Al meu temps hi havia pocs illustrats que si trobaven on col.locar-se tenien bons estipendis però, una majoria, sobretot les dones, treballaven a les fàbriques avui desaparegudes i els homes que no tenien un troç de terra per cultivar -possible ens el poblets petits de zones ruruals- treballaven a grans fàbriques situades a l’entorn d’on vivien. Ah! No tenien altres mitjans que les cames per arribar-hi.
Tot ha canviat! Ara, la civilització ha obert fonteres i ningú respecta els productes de casa com fèiem abans. Arriba de fora allò que necessitem, mentre que, lo nostre, vola a qualsevol lloc del planeta on ho esperen amb candeletes. Beneficiaris? Uns pocs.
Pregunto: No s’adonen que hem de fer un gir de molts graus i recuperar el nostre dia a dia amb allò que tenim no, anar-ho a cercar fora no importa el preu?
Costa assimilar que els d’aqui hagin de vendre fora i, nosaltres, haguem de recollir les escorrialles i paguem com a extra allò que ofereixen. No oblidem que cada dia som més pobres, sotmesos als capricis d’uns pocs prepotens. Per què ningú alça la veu i, plegats diem prou?
I Avui a la cuina de resistècia: Costelletes de cabrit rebossades.
INGREDIENTS. Costelletes de cabrit. Ous, oli, sal, pebre, farina de galeta, suc de llimona
Salpebrar les costelletes després d’escórrer al damunt suc de llimona. Batrem un parell d’us, hi sucarem les costelletes que, tot seguit passarem per la farina de galeta i fregirem amb oli d’oliva abundós.
blog de Montserrat Ponsa 