Perdre l’esma equival a perdre l’orientació, la facultat de saber on es va, què es fa, com arribar-hi. Alguns ho som per culpa de l’edat que no sol perdonar ningú, d’altres, pel seu poc interés ja que si col-laborar amb determinat projecte no li represente increment per la seva economia NO ho fa.
Alguns ho hem fet sempre tot sense afany de lucre, pel plaer de col-laborar en temes interessants pel país, per la ciutat que estimem, pel nostre poble, pels nostres propers. No cal dir que sempre i quan els manaires ens deixin fer-opinar ja que, sovint, es pensen que els vols robar protagonisme. Mai ha sigut el meu interès. Si el meu ajut o suport és pel be de tots mai he dit no, malgrat no diguin que hi he col-laborat.
Només faltava la Covid per a produir més esmapeduts que pul-lulen i no saben on van. No és fàcil subsistir quan tot bufa en contra. D’aqui el gran augment de persones indecisas, jo els nomeno esmaperduts. Mai troben el seu cami però menys encara en aquests moments dificils, desconcertats quan res és el que sembla i pocs volen arriscar-se. Jo sí…
Els joves, majoritàriament, esperen que els grans els resolguin els problemes vitals fins deu sap quan. Els més grans, intentant ajudar i no ser una càrrega per a ningú. Costa trobar l’equilibri i arribar sans i estalvis a aquest cami-vida que, feixuc, sovint ens deixa sense alé. Respira fondo, recomanen però… com a tot en aquesta vida que coneixem -confiem que l’altra serà més planera- ens hi anem acostumant i, no ens queixem. Malauradament n’hi ha que ho tenen encara més feixuc: potser no caminen o, no tenen sostre.
S’ha perdut la paraula, la conversa, l’art per a mi més notable que ens diferencia dels animals. Tothom corre, tothom té pressa, algú l’espera i et deixa sovint amb la paraula a la boca. Calcria inventar uns espais on poder fer de les teves: enraonar, cridar, sense que et prenguéssin per boig! Solo fer-ho a casa meva quan estic sola. Amb qui tenies… tant acalorada discusió?
Vet aqui que he aprés a dir mentides pietoses: ha vingut un amic o parlava per telèfon, quan la realitat és que ho feia per esbravar-me i dir coses que penso però ningú vol escoltar. Se que se les emporta el vent però jo, ja he manifestat el meu sentir: sovint, allunyat de la realitat. Sabeu? com diu el refran No hi ha pitjor sord que el que no sal escoltar. Ho ratifico, Ben dit.
blog de Montserrat Ponsa 