blog de Montserrat Ponsa

Costa imaginar que algú pugui seguir dempeus si no estima i es sent estimat. Hem tingut molt temps per pensar en aquest llarg període de semi-tancament, sobretot pel que fa a nosaltres, els més grans. La Covid ha servit per recordar temps passats quan, malgrat les dificultats econòmiques pròpies d’una època de post guerra, ens sentíem més feliços que no es sentim avui. Dol que els nostres joves, que ho tenen tot a l’abast, amb unes possibilitats inimaginables en els nostres temps, no estiguin mai contents i exigeixin sempre més i més… Jo pensava que ja no em quedava res per veure i, vet aquí que la pandèmia ens ha mostrat una nova manera de viure, allunyant nos dels que estimem i voldríem prop nostre. També de molts amics d’altres països que al menys a mi, ara, se’m farà difícil retrobar. Amics del món: sapigueu que us estimo i us recordo, que mai oblidaré el temps compartit del qual vaig aprendre a ser una persona que toca de peus a terra i sap distingir entre el be i el mal. Amb la marxa mundial per la pau i la No violència, a través dels 5 Continents, els contactes van ser nombrosos homes-dones que portaré sempre més al cor. No les puc enumerar, tantes son, però els dic: us porto al cor. En aquests moments difícils  m’han servit per rememorar camins recorreguts amb una dèria comuna: la pau i la no violència en un llarg caminar de germanor, d’amor i d’esperança a través del Cinc Continents. Si no et mous de casa, com ens passa ara, no et pots fiar d’allò que llegeixes o escoltes perquè tothom ho engalana com si fos una festa i, penso, que la realitat s’apropa més a un dol: son molts els que ens han deixat i no hem pogut acomiadar. Sempre al cor!

This entry was posted on viernes, 27 de mayo de 2022 at 5:48 pm and is filed under Sin categoría. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.