Aquesta era una expressió molt utilitzada abans, en temps passats quan una cosa fallava. Urgeix recuperar la confiança i procurar viure amb allò que estigui al nostre abast, amb una gran dosi d’amor.
Sense amor, res és possible. Amor que equival a ajut i col-laboració amb els que ens necessiten, acompanyant-los en el dia a dia… La solitud és el pitjor mal que ens afecta, em consta, rera aquest nomenat temps de pandèmia que ho ha destirotat tot, de manera especial als que som més grans.
Solitud que potser ens fa veure allò que no és. El món està neguitós rera les disbauxes hagudes de tota mna i, ara, cal frenar-les i engegar una nova manera de fer i viure com feien els nostres avant-passats.
Amor pels que tenim prop nostre però també un gran record i enyor per aquells que, de terres enllà, suspiren com nosaltres per un retrobament -que, malauradament, veig llunyà en el temps-. Sort d’Internet que ens permet connectar amb missatges i, del telèfon! Confiem que no faci figa…
blog de Montserrat Ponsa 