Fem-ho amb tots els sentits que abasta la paraula que son molts. Recordo quan de petita la iaia dèia corre-camina, que els peus et toquin el cul. Dites? Caminar amb l’aigua al coll. Com un ànec. Al pas. Fem camí. Fem via. Anem a fer un tomb. Qualsevol manera és vàlida.
Si féssim servir les cames i els peus, enlloc d’engorronir-nos en una cadira davant d’una pantalla, d’altra manera aniria tot, començant per la salut, la mobilitat, la vista que també gaudeix del caminar, els peus que estàn en forma, també el cap que té coses noves per veure i admirar o, renegar si no li agraden.
Mínim una hora diària, faci fred faci calor. Cal trobar l’hora idònia però, a mi, no m’importa el fred ni la calor. Quan camino, admiro o renego del què veig, sé què m’agrada, de què prescindiria i, tot funciona. Descobreixo, a més a més, que he d’aprendre a controlar-me. Les flors boscanes son un regal per la vista.
Ah! Peus i cames ho troben a faltar si deixo de fer-ho. Lloc? No importa, sovint no trobo ningú.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.