Costa d’endevinar. Una partida ínfima volem el món dels ciutadans TOTS sense exclosió ni de raça ni color ni sexe. Un món a l’abast d’uns i altres, compartint tot el que la terra ens brinda i ajudant a que sigui productiva per a tothom. Aquest era el món que existia quan jo vaig nèixer emmig d’aquella guerra tant incivil.
Alguns, els més poderosos van començar a derimir qui eren els bons i qui els dolents. Existien dos bàndols: els de la dreta i els de l’esquerra. Els que treballaven per mantenir se entre el camp i les fàbriques i els que ja feien els seus tripijocs d’on treure diners a expenses de què i, de qui fos. Els que anaven a missa i els que no hi anaven. Consti que eren anys en els quals per a nosaltres, els joves, tot era pecat.
Èren ja els dits senyors que manaven pobles i ciutats on, una gran majoria van començar els seus tripijocs per a fer se amb actius que no els corresponien a expenses dels senzills. Poca cultura, minça educació. Universitat reservada a uns pocs, en els pobles educació elemental i potser un ofici gràcies a la col.laboració dels mestres que -mal pagats- s’eforçaven arreu per aconseguir que aquells que tenien capacitat per estudiar trobéssin el camí, tot i que sería molt feixuc.
Ha canviat tot a be? NO! No crec que els infants d’avui sigui tan feliços tenint tot el què desitgen, com nosaltres que, sense tenir res, ens ho inventàvem i fèiem meravelles. Avui tot és confós. Has de comprar, t’has de vestir i calçar segons marquen els cànons.
Poques trobades entre classes, els uns i els altres tenen camins diferents… poques ocasions per compartir.
blog de Montserrat Ponsa 