Pecat contra la virtut de la religió. El dret canònic n’especifica tres variants: el personal (violació de privilegis clericals o profanació d’una persona consagrada), el real (profanació d’objectes sagrats) i el local (violació d’un lloc sagrat o la seva immunitat) i deixa a l’albir de l’ordinari les penes a infligir.
Avui no crec que la majoria de persones sàpiga d’aquesta mena de pecat que, quan jo era petita, els capellans de torn ens inoculaven fent nos creure que gairebé tot ho era i aquest, era el més terrible dels que ens explicaven.
Sovint em recrimino quan penso en aquell fet, no pot ser que un Ser suprem pugui fer patir tant a les criatures petites per a discernir-entendre què era pecat. Parlo de l’any 1944.
El dia de la meva primera Comunió -tenia 7 anys-, vaig dubtar d’anar o no a combregar però vaig fer-ho. El vespre abans una amiga ens havia explicat com es feien els nens i ho vaig escoltar. L’endemà me’n vaig anar a confessar. Encara sento els crits d’aquell mossen … el nom del qual no vull nomenar ni recordar. Gran penitència.
Santa innocència, avui despareguda. S’ha perdut el sentit comú i el seny. Les famílies han de recuperar el seu significat, les seves responsabilitats, els seus valors. Ni la negativitat de tot com abans, ni la permisivitat actual. Cadascú on li correspón.
Consti que vaig ser una ingenua-patidora fins que vaig conèixer un personatge admirable malauradament ja no hi és, l’escolapi Ermesto Balducci. Va posar en ordre els meus malentesos i vaig prescindir d’aquella por inoculada pels capellans i monges del meu entorn respecte al pecat. Gràcies Ernesto, sé que ens retrobarem i seguirem ajudant als que no tenen clar què significa ser cristià…
Els que ens van inocular pors, no haurien d’existir. No m’agradaria trobar-los en el més enllà!
blog de Montserrat Ponsa 