Alguns som així, amb un mal que no té cura. Ens agradaria un gir notable a la societat, un retorn a la nostra vida de quan, al menys en els pobles, tothom es coneixia i ajudava. Les dificultats les passaven els nostres més grans ja que, parlo dels anys de la meva infància -vaig nèixer el 1937-, en plena guerra civil i tot escasejava.
La societat de consum ha abocat a tothom a un pou sense fons, a suspirar a tenir… i, de manera especial, a no ser menys que els altres… Som molts però els que patim per la migradesa d’alguns, que fa esperverar i, caldria erradicar-la …
Sobretot hem d’intentar preparar el joves no per nedar en l’abundància -en tot el que abasta la paraula- sinó en el rigor. Tot, també els recursos estan arribant a uns nivells difícilis de mantenir i no tothom disposa d’una feina digna que li permeti tirar endavant amb les seves famílies.
Plegats hem d’aprendre i ensenyar a no malbaratar res, ja que tot està sota límits: feina que permeti sobreviure amb les nostres famílies, vivenda, queviures, aire per respirar…
Coneixedors de la situació de futur, urgeix explicar-ho als més joves enlloc d’incitar-los a ser més que el veí… Intentem tocar de peus a terra i, obrem-actuem sense vergonya! He llegit una frase que ve a tom: trenquem la tranquilitat dels que no volen saber…
blog de Montserrat Ponsa 