Tots, des que naixem, vivim d’esperances que varien amb el pas del temps. Quan ets infant potser per la consecució d’una joguina -la meva va ser sempre d’una bicicleta de dues rodes, així les nomenàvem però mai em va arribar-. Amb paraules d’aquell temps, no feia prou bondat. Sí, en van tenir la resta de germans…Em va costar entendre-ho i perdonar als meus grans.
He tingut la sort de gaudir d’una gran família, així ho vam decidir amb el meu estimat espòs, que malauradament em va deixar quan no tocava. Sempre fèiem la broma de: oi que ens morirem plegats? Però Deu, envejós, me’l va robar quan no tocava i em va deixar orfe total. He hagut de recarregar l’esperança massa vegades i, cada vegada se’m fa més difícil recuperar-la amb la força que la mantenia abans.
Tot és canviant: la vida, les maneres de viure-la i també, com és lògic, les persones. Als més grans ens costa saber com enfocar-la ja que, cadascú, té uns costums i uns vicis diferents, que lliurement ha triat i, potser, no son els idonis en temps de modernitat com en els que ens ha tocat viure. Som qui som, no en sabem més…
Intentem que el nostre caminar no afecti ningú ni malmeti res que no sigui allò que ens pertany que és poc. La dita Comunitat, en pobles i ciutats ha variat molt amb el pas dels anys. Trobo a faltar el respecte al que, els més grans estàvem avesats, dels uns pels altes no importa edat, situació ni procedència de cap persona. Sempre hem procurat que ningú es sentís sobrer enlloc.
Abans no teníem tantes organitzacions que vetllessin per… mentre que ara, tot està marcat-dirigit per uns pocs que decideixen per tothom i, cobren per fer-ho. Si tothom actués com cal i aprengués a compartir, paraula meravellosa la millor del diccionari, tots tindríem el necessari per treballar-viure amb dignitat mentre siguem en aquest món, aquesta vall de llàgrimes per a massa, immerescut, ja que la vida ha de ser celebrada i viscuda amb alegria prop dels que estimem i ens estimen.
L’esperança són ara els nostres joves: fills, nets, besnets. Sabran reconduir la vida com ens agradaria a nosaltres evitant totes les banalitats que el món ofereix i, alguns, no es veuen amb cor de dir : NO?
Ajudem-los sense sobre-carregar-los, fent els hi present la realitat del món, les grans multituds que no tenen què posar-se a la boca ni a les dels seus fills? Tinc clar que, ho posem remei ràpid o tot se n’anirà en orris com dèiem abans, sense remei.
I Avui a la Cuina de Resistència Pomes escalivades amb foie.
INGREDIENTS Una poma per cap i un tros de foie. Plat senzill, no car
Escalivarem -jo ho faig al microones- una poma sencera per cap, passada sota l’aixeta per rentar-les. Les deixarem refredar. Els hi treure m el cor, i barrejarem el foie amb la polpa. Jo les entro uns minuts a forn calent per tal l’emulsió poma-foie sigui perfecte. Menjar fredes…
blog de Montserrat Ponsa 