Solitud

Diguem No a tot allò que nega la vida, l’amistat, l’amor en el sentit estricte de la paraula dels uns pels altres. «Estima i seràs estimat» és una dita, un privilegi que massa persones, han oblidat. D’altres ho hem redescobert en aquests temps que ens ha tocat viure, malgrat jo pensava que ja ho havia viscut tot . Com sovint em passa, estava equivocada. Ha estat un privilegi comptar amb amics i parents. M’han ajudat a sobreviure tant llarg aïllament. Res pitjor que la solitud… Penses que t’hi acostumaràs, però rera una vida amb molta familia (fills, nets, besnets i amics) romandre sol, és insuportable.

Tinc clar que és bo saber estar sol quan en tens ganes, no per obligació imposada. La calor d’enguany hi ajuda. Les sortides habituals han estat limitades a horaris poc adients, si més no per a mi. Trobar-se per a fer un mos o una cervesa, quan et ve de gust i coincidir amb amics i coneguts és un do d’excel-lència que ens ha robat aquesta santa inquisició de la covid. Només Déu sap quina serà la propera norma, com viurem els propers anys que ens queden, a mercè de què o de qui haurem d’estar pendents i quines seran les properes limitacions. N’he conegudes massa al llarg dels anys, ja que vaig nèixer en plena Guerra civil aquella que jo nomeno incivil, amb lluites entre parents i amics potser per un tros de terra o, per pensar diferent. Hem avançat? NO!

El poder del mal és inesfumable, perdura eternament i no perdona ningú encara que no t’hi sumis i ho critiquis. Personalment m’agradaria/voldría que la vida fos un pèl generosa per als que ja som grans i necessitem viure feliços els anys que ens queden. Abans, per massa restriccions; ara, per abundància de malvestats que et venen damunt sense permís.

Consti que no aspiro a res extrany, sí a poder compartir taula, conversa, activitats amb aquells que estimem i ens estimen. Ens han inoculat la por i no em queda cap mena de dubte, és el pitjor enemic de la humanitat. No hi ha pastilles ni medicació que la facin enrera! Si, però, que existeix la nostra voluntat de ser lliures per continuar fent la vida normal prop dels que estimem i ens estimen. Visca l’ AMOR!

Aprenguem a socialitzar, a recuperar el temps perdut lluny dels que compartíem moltes activitats sigui a Granollers, sigui a Barcelona. Busquem una saca grossa on encabir-hi greuges i paperassa que no ens deixa tranquils i fem una foguera per Sant Joan o Sant Pere per tal de cremar-ho i no deixar rastre d’alló que no ens deixa dormir. Recuperem amics i amigues que, com nosaltres, hem romàs allunyats massa temps i ens delim per retrobar-nos i petonejar-nos fins que el cor ens digui prou. Després, retrobem-nos amb regularitat i fem-nos còmplices de les nostres inquietuts socials-polítiques-familiars.

I avui, a la Cuina de resistència: ous farcits. Quan la calor gairebé ofega i les ganes de menjar decauen, intentem preparar plats freds que ens ajudin a evitar les digestions feixugues.

INGREDIENTS Un ou dur per cap, tonyina Masó i maionesa.

Bullirem els ous 10/12 minuts i escorrerem. Quan siguin freds, els partirem per la meitat i traurem amb cura els rovells sense trencar les clares. Xafarem els rovells amb la tonyina -escorreguda del seu oli- fins a aconseguir una pasta suau. -Si convé, afegir-hi un petit raig de llet. Farcirem les clares que col-locarem en una plata i acompanyarem d’enciamets partits per la meitat. Amanirem amb maionesa els ous, i amb vinagreta els enciams.

Deja una respuesta

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

A %d blogueros les gusta esto: