No sé qui ho ha dit però, ho trobo encertat. Tots sabem de qui ens podem fiar. També d’aquells que millor obviar. Son pocs però, els tenim presents. Hi ha qui, com deien abans, vol estirar sempre més el braç que la màniga i naturalment no ho pot fer sol. Els anys i l’experiència ens han donat un dó: els veiem venir per aquella cara fosca que descobrim quan parlen.
Sempre m’ha agradat dir les coses pel seu nom, deixar clar què pots fer i què no tens com arribar-hi sense vergonya. I, tot seguit, obviar aquell tema. La vida t’ensenya, si saps estar amatent, a les maneres que t’insinua per tal que siguis tu qui decideixi.
Com? Escoltant aquella veu que sents dintre teu que t’indica si vas o, si tornes. Sense por ni remordiments. I si t’has equivocat, reconeixe-ho i, no tornis a caure en el mateix parany.
Intentem descobrir la cara fosca que tots tenim, que no ens vol be i, eradiquem-la
blog de Montserrat Ponsa 