Quan vaig dir SÍ a l’amor de la meva vida l’Oriol Montaña i Tuset, pare dels nostres 9 fills, a l’esglèsia parroquial del meu poble, El Pont de Vilomara. Jo només tenia 19 anys.
Molta família i amics ens hi van acompanyar. Malauradament alguns ja no hi son però els porto al cor començant per l’Oriol, avis i molts amics de l’ànima. Em falteu!
Sé que ens retrobarem i ho festejarem plegats com havíem fet sempre, quan tots caminàvem plegats i no existien tants paranys com avui. Quan famíliars i amics érem un tot indisoluble, quan festejàvem alegries i ens acompanyàvem en les tristors, que no ens han faltat.
No m’agrada el món que hem ajudat a construir on ningú té cura de ningú si no es tracta de temes estrafolaris i llampants per a fer-se notar i ser sempre, una mica més que l’altre que té prop seu i que sovint, ni tant sols coneix.
Segueixo recordant els anys compartits que enyoro. Quan tots en donàvem la ma i ens abraçavem sense vergonya ni temor. Sabeu? El gir que ha donat el món segur que no us agradaria. Tampoc és el meu. Us enyoro!
blog de Montserrat Ponsa 