Una esperança de retrobar allò que, en el passat et van robar quan et porten a viure a casa d’uns oncles que, als 7 anys, has vist en poques ocasions i et quedes lluny de tots, separats per la distància. Per què em demanava,- malgrat ser una nena que poques coses sap ni entèn?
Sort de l’amor que em va brindar i va ser mutu l’Oriol, persona extraordinària com la seva familia, senzills i humils, amb un cor grandíssim que em van donar allò que mai havia tingut, una família que vetllava per nosaltres i pels nostres fills que no van tardar a arribar, nou, malgrat que la vida també envejosa, ens en va robar dos. L’Oriol no ho va païr i, també se’n va anar…Buff
Moltes vegades m’he demanat -i segueixo fent-ho encara- barallant-me amb els que decideixen des del més enllà: per què sou tant injustos i no permeteu que ens retrobem ja? La solitud aclapara!
blog de Montserrat Ponsa 