És una situació que és reprodueix a la vida de tots els que seguim dempeus. Passen els anys -sortosament per a tothom-i moltes d’aquelles coses que has fet tota la vida, ara, és la vida que t’ho impedeix.
Tot és canviant, agilitat, vista, força, potser la memòria però, NO les ganes de fer alló que he estat des de sempre el nostre nort i la nostra guia: l’AMOR. És l’únic que no varia, en tot cas a be perque creix amb nosaltres. Ho dic per tal que, alguns que no ho tenen prou clar s’ho imposin i estiguin sempre on els correspón prop d’aquells que els necessiten. Els anys no perdonen i, no és el mateix tenir-ne 30 que més de 80.
L’amor creix amb els anys si l’hem regat i adobat quan ha necessitat una empenta com tot allò que és humà. L’amor és tossut i no accepta discordies. És la font d’energia més notòria de totes les existents. Deixem que s’ocupi de nosaltres, de manera especial dels més grans, quan pensem que ho hem perdut tot.
blog de Montserrat Ponsa 