Recordar els amics que ens han deixat ajuda a sobreviure.
Faig avui petits flaixos de vida de records del mes de juliol
Juliol ha estat sempre per a mi un mes per recordar. Des que tenia 7 anys em
van portar a viure a Granollers a casa d’uns oncles que no tenien fills.
Avesada a viure en un poblet de pocs habitants on tothom es coneixia i s’ajudava,
em va costar recomençar en lloc desconegut on no coneixia ningú. Anava només a
casa meva quan tenia vacances d’escola. Esperava amb candeletes, com dèiem abans,
el mes de juliol per tornar a casa, retrobar pares-germans i amics i recuperar
la vida senzilla.
Era el 6 de juliol de 1917 que va néixer Heribert Barrera,
català universal que mai va tenir por de dir les coses pel seu nom,
home valent i generós-polític-amic que mai em va fallar. Altre 6 de juliol, el
de 1919, venia al món Osvaldo Guayasamin a Equador, aquell indi que va plantar
cara a EEUU i va trasbalsar-nos amb la seva obra pictòrica, crítica, furiosa
contra l’opressió dominant. La seva amistat em va fer entrar en un món
desconegut on la creació, la bellesa eren protagonistes.
El 9 de juliol de 1996 van morir: la meva mare, l’any 2003 el meu estimat espòs
Oriol, el 2017 l’amiga Agnès Vendrell de Cumella tots mateixa data. També Pere Duran
i Farell, Salvador Moratonas, Montserrat Raich, Vicens Gual i ma filla Maria
rera dura malaltia aquell mateix mes.
Ara, quan es diria que tot falla,
tinc molts records a rememorar, hores de
de vida compartides, a Catalunya, a Equador, al món ja que amb uns i
altres vam fer llargs recorreguts i vam contactar amb persones diverses, de
manera especial amb l’Antoni Cumella i la seva esposa Agnès que van propiciar molts
encontres, quan res era fàcil i dominava la por.
Amics de vida, alguns parents i grans mestres-artistes en tot el què abasta
la paraula, han estat cabdals en el meu caminar.
Encara avui em deleixo i recordo
vells-bells moments compartits i els sento propers, en la memòria, en
l’esperit.
Amics de l’ànima amb els quals vam compartir idees i esperances,
a l’entorn de la política, de l’art, de la quotidianitat fins que la mort,
envejosa se’ls va emportar. Us porto al cor! Recordar els amics que ens
han deixat ajuda a sobreviure quan pretenen anorrear-nos per tal no incitem a
pensar i procurar que tothom ho faci.
A tots els dic: fins aviat, no us oblidem!
blog de Montserrat Ponsa 