Quan fas repàs de temps passats sovint et demanes, per què vaig fer tal o qual cosa? A qui li agradava o t’ho va demanar? És amb els pas dels anys quan descobreixes els vertaders amics, aquells que t’estimen per què així ho han-hem decidit, sense lligams de cap mena. Seríem capaços de donar-los la vida si hi hagués ocasió i ells a nosaltres. Em consta!
Però, quants en tenim de veritat? Intenteu comptar-ho… Algun dia podríem fer un encontre per discutir arran d’aquest tema que considero cabdal pel futur de la Humanitat, quan es diria que TOT se’n va a fer punyetes i alguns no ho volen reconèixer. Pitjor per ells!
L’experiència arriba amb el temps, amb les actituds, quan descobreixes molts jos…. que, ara no venen al cas però que sí, cal conèixer de vell antuvi, per prevenir abusos de confiança. Tinc la certesa de que si tornés a néixer no deixaria de fer res d’allò que he fet.
Ha estat un tarannà imposat des de la meva infantesa quan, allunyada de casa vaig tenir d’espavilar-me i recomençar de nou. No vull que ningú es senti sol, allunyat de la vida ni de la gent. Només plegats, grans i petits, rossos i bruns, homes-dones, els uns i els altres podrem arribar lluny.
M’esborrona comprovar com es complica el dia a dia la majoria de persones estirant més el braç que la màniga no fos cas que el consideressin pobre o -perdó per la paraula- o un malparit perillós, que també n’hi ha hagut sempre i obvia els necessitats.
També hi som els que, sense fer soroll, intentem arribar a alguns que sols i abandonats necessiten suport i no gosen demanar-ho. Cada dia som més i d’edats més grans .
Per què costa tant ser senzill i humil virtuts en desús, avui riota de molts? Malauradament els anys els en demanaran comptes. La vellesa també els arribarà i recordaran seus pensar i neguits de quan eren joves.
I Avui a la cuina de resistència: costelletes al forn, malgrat la calor. Rere un bon gaspatxo i unes pomes confitades embolcallades de xocolata seran meu Menú per atendre amics…
blog de Montserrat Ponsa 