Aquesta llarga reclussió, de manera especial pels que som grans, ens ha ajudat a visionar-recordar coses viscudes quan res era possible i érem més feliços que avui, que ho tenim tot a l’abast. Consti que no parlo de conformisme, sé el què vull i per on NO passaré mai, mentre tingui ús de raó.
Mai he espirat a Ser, a Tenir, a Fer quelcom que no em corresponia. Soc conscient de les meves possibilitats i de manera radical quan he de dir no, o no fer quelcom que no m’agrada. No ho he fet mai.
Pensava sí veure canvis radicals en el món que ens ha tocat viure, confiava amb alguns canvis radicals que no s’han produit. Naturalment hi tenen molt a veure els que es dediquen a la política que, un cop pugen a aquell carro, obliden el motiu pel qual hi han arribat i s’amodorren al que no s’ha de fer, és a dir, a no fer res.
Sé que aixó que dic és somniar desperta. Pensava que no deixaria a quest món sense haver col-laborat a modificar-lo i… no serà com volia. Somnio? És un dret que ningú em pot robar.
Tant de bo altres somniadors es sumessin a aquesta causa: construir la CATALUNYA lliure i a l’abast de tots els que hi vivim i, encara somniem desperts.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.