Sé que no soc d’ aquesta generació sinó de moltes enrera, quan intentàvem parlar només d’alló què en sabíem, que era poc. Per a molts, que no vam passar per enlloc més que per un col-legi de monges on gairebé TOT era prohibit i pecat, que no vam tenir accés a un institut ni a la Universitat, hem intentat espavilar-nos i hem arribat fins on hem pogut. No ho faria d’altra manera, si hagués de recomençar.
Dol, però, que d’altres escara s’esparveren de moltes coses, avui habituals i, que no volen acceptar. A què em refereixo?
El món i les maneres de fer i conduir-lo dels que el maneguen no són com ens agradaria, al menys a mi. Voldríem una societat senzilla a l’abast de tothom, amb més possibilitats pels més humils, és a dir, pels majoritaris. Però, què passa? Aquells que manen i decideixen no ho tenen en compte.
Haurien de prioritzar el be comú per a tothom no únicament el seu i d’aquells que els envolten que els han ajudat a arribar on son. Així ho faria jo però, tinc clar que els que mangoneigen mai m’ho deixarien fer!
M’esparvera tanta neciesa dels que podrien actuar a favor dels que els necessiten i no ho fan: seria mal vist. No els votarien mai més? Penso que s’equivoquen! Caldria que aquells que han demostrat capacitat-honradesa amb tothom, siguin els nostres representants, i no pas pels seus noms sinó pel seu bon fer i saber com conduir pobles i ciutats.
No n’hi ha prou amb alló que diuen alguns amics forans que quan et conviden tenen una frase comuna: a: «Cama, dama y chocolate. És apte potser per a temps de vacances no pas per ser llei de vida i, sense altres drets com alguns preuposen.
Volem i exigim als nostres manaires que lluitin per aconseguir que allò nomenat be comú, indispensable per viure de forma digne, estigui a l’abast de tothom, arreu. No únicament per uns pocs, els que fan pinya a l’entorn del que els ordena i els vol al seu servei. Per a mi té un nom que mai acceptaré, en dic servilisme
blog de Montserrat Ponsa 