Molts familiars i amics estan de vacances. Per a mi son temps per recordar moments viscuts, a través dels quals revisem la història de les nostres vides. Enguany, castigats a no sortir massa del nostre entorn, de manera especial els més grans, recordem el nostre caminar per la vida amb fills petits, de quan hi érem tots, la família sencera. Sortides a la platja i a la muntanya. A festejar festes arreu amb parents i amics.
Hem d’aprofitar qualsevol moment -per petit que sigui- per a gaudir-ne. Tot té el seu moment just, paraules, encontres, potser discussions profundes amb persones estimades que ja no hi son però que mai oblidarem. Avui son un aixopluga en el qual refugiar-nos pensant que res és igual, ni la gent, ni el seu fer, ni el seu pensar-obrar. No dic millor ni pitjor, simplement diferent.
Ens costa d’acceptar la solitud! Sobretot per a les persones que hem estat envoltades de molta gent. Res és millor que compartir, amb parents, amics i coneguts els nostres, dubtes, les nostres alegries i neguits. No em refereixo a bugadejar, fet que alguns practiquen no pas per ajudar sinó per torpedinar situacions que no els pertoquen.
Aprofitem la solitud per a gaudir-la. Tanquem els ulls i, àdhuc, sentirem proper el seu flaire, els seu alè…
blog de Montserrat Ponsa 