Costa imaginar com ens ho manegàvem, anys enrera, quan no disposàvem d’aquest mitjà. Amb una ullada saps què passa arreu del món, els que ho passen be i, els que ploren i neguitegen. Si els amics i parents estan be i on es troben, potser afectats per algun neguit.
Consti que, quan érem infants, la nostra imaginació natural ens feia fer grans recorreguts sense que ningú ens els marqués. Sense telèfon sense màquines de fotos, sense menges extravagants, amb vestits fets a casa a partir de la roba que els grans ja havien desestimat.
Tots els pobles, també el meu, tenien les seves modistes per les dones i sastres pels homes. Calia preveure amb temps quan necessitaves quelcom. Trist? NO! diferent, sempre especulant què passaria. Roba nova -recuperada- per Nadal i per la Festa major
No existia la TV. Radio, al meu poble hi havia poca gent en tingués, si el Manel C. que després ens les comuicava.
Ara, dos dies sense poder comunicar-me, ha estat un petit suplici. N’hi ha de pitjors! També sembla que va de baixa la calor que, aquest estiu ha fet de les seves per mortificar-nos.
blog de Montserrat Ponsa 