Son dos bens preuats que ningú ens pot robar malgrat ho intentin. Naturalment si no som nosaltres que fem figa, com diem els catalans. Dol que tants caiguin a paranys inusitats que els distreuen del quefer diari i volen aparentar allò que no senten, allò que no son. Tenen por de: què diran de mi?
Recordo una cançoneta de quan érem infants que deia: dolent, dolent, ves que dirà la gent i, els nens responíem, que diguin el què vulguin que jo ja estic content
En el món que hem construït i que ens ha tocat viure, son molts els que no tenen valentia per afrontar la seva realitat i pretenen aparentar el què no son i, no saben com sortir-se’n. Jo els recomano, a tots de no perdre aquests dos reclams que faig en tant que titular: no deixem d’estimar i confiem amb aquells que tenim prop nostre.
El futur no els perdonarà a aquells que no estimin ni confiïn amb els seus propers i, serà pitjor.
Hem de reprendre de nou la paraula amb amics i coneguts intentant sumar n’hi de nous. Una dita catalana manifesta i deixa en evidència que, enraonant, la gent s’entén. Dit en altres paraules equival a amor i esperança. Jo, ho reafirmo amb contundència.
blog de Montserrat Ponsa 