No és que pintin bastos, ni tot son flors i violes. Comença a escassejar tot, començant pel bon fer que alguns han deixat enrere amb l’estiu com excusa.
Tinc clar que els moments actuals son difícils per a tothom i cal mesurar be el nostre caminar-programar. La vida ha de seguir però hem de procurar que estigui a l’abast de tothom, no únicament d’uns pocs que, com sempre, pensen que el món és seu. Ha arribat el moment de compartir, més que mai i, d’evitar disbauxes prescindibles per tal que tothom tingui el necessari per a seguir caminant amb dignitat.
Pensava que ja ho havia vist tot: vaig néixer en plena guerra civil, les dificultats que va comportar la post guerra, els maquis, la inflació, els nou rics, els nou arribats pensant que això era xauxa, els especuladors, però consti, que no m’esperava la situació actual i el mal fer i mutisme de tots plegats poble i governants veient-tolerant com alguns s’enriquien no pas de l’aire del cel. Ah! I tots muts! Maleïda por…!
Cada vegada costa més seguir aquest verb imperatiu: CONFIEM! i molt pitjor aplicar-se’l. La vida no és com esperàvem, al menys alguns com jo, il·lusoris i confiats en que tothom té un mateix pensar respecte l’amistat i la solidaritat. El món ha fet un gir inusitat i amb ell, moltes persones que no pensen més que amb ells mateixos.
Han oblidat un verb per a molts -entre els quals em sento identificada- compartir, intentant que a ningú li falti l’indispensable per a seguir caminant, en aquesta vall de llàgrimes amb l’esperança de que ens dugui a bon port.
Si segueixes les notícies, enlloc de sentir-te cofoi per saber què passa arreu del món t’entra una esgarrifança que et deixa baldat. Sovint em demano què he fet jo per merèixer l’espai on em trobo, tenir prop la família, possibilitats de seguir caminant i tenir plat a taula cada dia?
Sí, em manquen, els contactes amb els amics que, amb la pandèmia van recular i posteriorment s’han fet fugissers. Alguns em manquen de veritat i confio recuperar-los per a seguir les batalletes viscudes i les que podem seguir fent, al menys pel que a mi respecta,
Hem de recomençar encontres perduts, trobades amb parents-amics i coneguts. La diversitat ajuda a millorar els fers i pensar quotidians. Ens fan créixer pel que fa a dignitat i convivència recordant aquella frase feta, sempre a tenir present, que som iguals amb les diferències que serveixen per a millorar uns i altres pel sol fet de compartir-escoltar-saber mirar i veure on podem arribar, si estem units.
Confiança que caldrà posar en òrbita per tal que, aquells que no la coneguin la descobreixin i la posin en dansa. Uns i altres, plegats, podem fer bona feina i exigir allò que ens cal per a viure amb dignitat i alegria prop dels que estimem i que, aquesta multitud, sigui generosa.
Sempre, des que era petita, un enunciat em tenia el cor robat: El món dels sers humans TOTS.
Ho vaig descobrir de forma intensa amb la Marxa Mundial per la Pau i la no violència a través del nostre caminar pels 5 Continents. Els nostres encontres i caminars amb gent arribada d’arreu del món amb alguns dels quals ni tant sols ens enteníem però, teníem unes paraules clau que ens unien: PAU-JUSTÍCIA-IGUALTAT
Aquesta llarga letargia de la pandèmia m’ha portat a rememorar aquell viatge, aquells amics i companys que porto al cor i m`han ajudat a reviure belles històries. A tots, gràcies!
blog de Montserrat Ponsa 