| Intentaré, a través de petits missatges, exposar cada dia aquell nostre caminar a través dels 5 Continents amb un sol reclam No a les guerres que es va iniciar el 2 d’octubre de 2009 a Wellington i va acabar a Punta de Vacas-Argentina el 2 de gener 2010.. El 25 de setembre de 2009, vaig sortir de casa i vaig tornar el 6 de gener de 2010. Vaig participar a la Marxa Mundial per la Pau i la no violència en nom de Fundació Cultura de Pau que presideix Federico Mayor Zaragoza. Experiència extra que va marcar la meva vida. Gràcies Federico. Intentaré, a través de petits missatges, exposar cada dia aquell nostre caminar a través dels 5 Continents amb un sol reclam No a les guerres que es va iniciar el 2 d’octubre de 2009 a Wellington i va acabar a Punta de Vacas-Argentina el 2 de gener 2010. Jo hi anava en representació de Fundació Cultura de Pau que presideix Federico Mayor Zaragoza.  El 25 de setembre de 2009, vaig sortir de casa i vaig tornar el 6 de gener de 2010. Vaig participar a la Marxa Mundial per la Pau i la no violència en nom de Fundació Cultura de Pau que presideix Federico Mayor Zaragoza. Aniré fent recordatoris d’aquelles dates a partir de Auckland i de les illes Chatam -que els mori ori que les habiten nomenen Rekohou- És el primer lloc de la terra on arriba la llum. Wellington va servir per tal que l’equip base format per 20 persones d’arreu del món -que ens delíem per aquella aventura- ens coneguéssim. La majoria no ens havíem vist mai. Jo era sempre la més gran. Vam caminar per pobles i ciutats, vam recórrer més de 200 mil Km. Vam visitar i clamar per la PAU a 105 pobles, de més de 40 països. Vam utilitzar diferents mitjans: avions, vaixells, busos, taxis, camions avionetes, avions militars, piragües, motos, bicis, trens i, moltes cames. Allotjaments de tota mena, gairebé vam dormir sempre a terra amb sacs, poques vegades damunt d’un matalàs. Llargues caminades per arribar on calia per compartir amb els ciutadans dels pobles on ens trobàvem. Dormir poc i menjar cadascú el què podia. Jo amb celiaquia ho tenia difícil però, sabeu? No vaig perdre el meu pes mai. Els plàtans em van ajudar a seguir dempeus Aniré fent recordatoris d’aquelles dates a partir de Auckland i de les illes Chatam -que els mori ori que les habiten nomenen Rekohou-. És el primer lloc de la terra on arriba la llum. Wellington va servir per tal que l’equip base format per 20 persones d’arreu del món -que ens delíem per aquella aventura- ens coneguéssim. La majoria no ens havíem vist mai. Jo era sempre la més gran. Vam caminar per pobles i ciutats, vam recórrer més de 200 mil Km. Vam visitar i clamar per la PAU a 105 pobles, de més de 40 països. Vam utilitzar diferents mitjans: avions, vaixells, busos, taxis, camions avionetes, avions militars, piragües, motos, bicis, trens i, moltes cames. Allotjaments de tota mena, gairebé vam dormir sempre a terra amb sacs, poques vegades damunt d’un matalàs. Llargues caminades per arribar on calia per compartir amb els ciutadans dels pobles on ens trobàvem. Dormir poc i menjar cadascú el què podia. Jo amb celiaquia ho tenia difícil però, sabeu? No vaig perdre el meu pes, mai. Els plàtans em van ajudar a seguir dempeus |
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.