Segons el diccionari la descripció d’esma és: Força moral i energia que impulsen a una activitat: no té esma ni per treballar. D’esma? De manera maquinal, instintiva o rutinària.
Aquestes frases inicials son les respostes del diccionari, frase avui menys utilitzada però molt habitual des de sempre, al menys on jo vaig viure la meva infantesa. No té esma… era habitual quan algú es sentia decandit, no imoporta el motiu, sense ganes de fer res.
Penso que la podem utilitzar avui S XXII parlant de no importa qui, ni de què: polítics, homes, dones, nens, nenes, avis, àvies…
Va contra aquella altra dita catalana de Tot està per fer i, tot és possible…Em quedo amb la segona, on tots tenim molt a dir i a fer, si ens volen escoltar. Segur que, si el clam és gran, hauran d’escoltar-nos i fer cas dels nostres reclams. Si no ho fan, els en demanarem comptes a la propera contesa electoral. Aviat!
Massa sovint, de manera especial els polítics i els que tenen poder, escolten únicament els que pertanyen al seu ramat, encara que no sàpiguen res respecte d’alló que està en discusió i parlen. Els fallen els coneixements i, malgrat tot, no fan res per ampliar-los. Es deixen endur per aquella esma que, en tant que representants del què sigui: política, religió, els hauran d’escoltar i fins i tot aplaudir, potser sense haver-ho discutit abans.
Serà que massa han oblidat que estem en un món curull de noticies, moltes de les quals voldríem poder obviar. La maleïda esma de por al ridicul, sovint ens traeix i, si no intentem pensar-rumiar alló que volem dir o fer, l’esma ens portarà a un ridicul traïdor.
Jo diria que el nostre món d’avui finals del Segle 22, tots tenim aquesta afecció a les coses habituals, les de sempre. La Covid ho ha agreujat amb el recloïment a casa, sobre tot dels més grans. Molts dels nostres hàbits han deixat de ser-ho per la maleïda por inoculada per la pandèmia. Por a morir? No! Al menys pel que fa a mi però potser sí per a molts.
Hem de recuperar la vida, cadascú la seva, hàbits-costums-compromisos, única fòrmula de tornar a ser persones dignes de seguir dempeus en aquest estrafolari món-temps que ens ha tocat viure. A alguns, al menys a mi, ens depassa tanta tonteria. Parlen-manen-ordenen com si nosaltres, el poble ras, fossim ovelles del seu ramat. Aixó: MAI!
blog de Montserrat Ponsa 