Records que et venen de sobte, com llampecs i t’omplen d’alegria, malgrat saps que no es repetiran. La Concepció Salamero era una persona entranyable, sabías sempre on trobar-la, mai per banalitats. Ho definiria dient: ens sabíem…
Primer acompanyant pares, després la seva germana Nuria que va morir primer Les Salamero eren a tot arreu on s’hi mogués cultura, teatre, cinema, concerts, conferències… Aixi era ja quan anàvem a escola, a les Germanes Vedruna on disputàven ser sempre les millors.
Imagino li ha costat suportar la mort de sa germana, ella se n’ha anat també sense fer soroll. No sé si s’han trobat ja. Penso que on es trobin cercaran sempre prop dels que estimen l’art, la cultura, les persones. Segur que ajudaran a programar si els que ho fan no s’hi esmercen,
Vam ser companyes a l’escola Vedruna de les germanes Carmelites quan res era possible. Quan estudiar no estava a l’abast de tothom. Quan les nenes teníem d’anar a les monges, NO a l’Institut on també hi anaven nens. Pensaven els que dirigien els cotarros? I les famílies? NO i més NO.
Ha mort sense fer soroll, com ho feia tot. Sé que ens retrobarem.
blog de Montserrat Ponsa 