Si España no vol deixa-nos marxar -perquè necessita les nostres aportacions- alliberem-nos per la porta del darrera. Costa d’entendre que, uns i altres no vulguin entrar en raó. Deixem de ser refugiats i discutim com a persones de seny. Serà que alguns l’han perdut o que NO ni ha amb abundància?
Pobrets i alegrets, com deien abans fent alló que ens escau en tant que ciutadans que som, amb drets i deures que coneixem. Intentem ser feliços i fer que la felicitat embolcalli a tots els que ens envolten. Prous enginys per a empobrir-nos tancant nos les portes d’arribar arreu per compartir amb els d’altres països que son com nosaltres, diferenciats només per una llengua.
La va fer grossa el que tot ho mana amb: la CONFUSSIÓ DE LLENGÜES!
El món, la vida, les persones, hauríem de poder ser fidels a aquells principi s d’amor i igualtat dels que tant parlem i escribim. Us heu demanat mai I jo, com ho manego?
blog de Montserrat Ponsa 