Penso sovint que el món que estem vivint, en aquests moments, no és el meu. Aquell on vaig arribar en plena guerra civil però on existia una paraula màgica desapareguda o potser mal entesa nomenada AMOR.
Avui dominen els temors, la por, l’enveja. Massa creuen que tot ho poden i, tot ho volen. La realitat és que tot s’ha complicat, de manera especial pels més senzills, que som la majoria i som conscients de que el futur serà dur pels joves, molts dels quals no tenen aturador, pel que fa a neguits i anhels.
Tenim un clima inadequat, com tot el què estem vivint forassenyat, per la época de tardor. Al menys, estalviem calefacció, altres anys ja en dansa. Agraïm aquest favor al responsable d’ordenar el clima, i li demanem que perduri. Que el fred no exigeixi, encara, engegar la calefacció.
Des de sempre el fred m’atueix i també la fosca. Necessito sol i llum. Que perduri el bon temps. Amén!
blog de Montserrat Ponsa 