Aixi cantava Raimón en els seus inicis, cançó que em va enamorar. Sovint em passa pel cap i la canto a mitja veu, no fos cas que algú pensés que tinc massa cabòries.
Els anys ens fan recordar les coses viscudes, de manera especial les que ens porten fets entranyables prop dels que estimem, en aquesta ocasió per a mi, el 26 d’octubre, la mort d’un fill de forma sobtada, no esperada.
Costa de païr quan t’arriba un fet luctuós, quan aquell fill que ens acompanyava a nosaltres els seus pares, que ens havia demanat de romandre amb nosaltres ja que la resta de fills eren ja, fora de casa, amb les seves noves famílies.
Recordo aquella trucada dels seus companys d’equip de futbol des de l’Hospital de Granollers a mitja tarda per a dir-nos que el Marc….
No vam escoltar res més i, amb l’Oriol, el meu espós, vam sortir corrent cap a l’Hospital. Només entrar, ens esperaven els seus companys d’equip. No calien paraules, les seves mirades ho deien tot: Mort sobtada quan s’iniciava el partit de futbol amb l’equip de l’Ametlla aquell maleït 26 d’octubre de 1996.
El meu estimat espós mai va superar aquella tragèdia. Era el Marc el que ens acomboiava a casa, al despatx, als viatges, sempre amatent per a fer de guia a qualsevol mostra d’art, a la cuina o a la taula, no importa l’hora ni la situació.
Recordo encara el dia que ens va dir, m’agradaria parlar-vos… Vivíem ell el meu marit i jo. Ens va encuriosir saber què volia demanar-nos… La notícia? Puc quedar-me a casa amb vosaltres?
L’alegria va ser gran! Teníem mateixos interessos; passió per l’art, per la cuina, pels viatges, pel teatre. Què més podíem esperar?
La mort però, envejosa, ens el va robar el 26 d’octubre de 1996. Impossible d’acceptar. El meu Oriol ens va deixar 9 de juliol del 2003, mai superar la mort del nostre fill Marc.
blog de Montserrat Ponsa 