Massa no descobreixen que son grans o, que la salut és important. Que a mesura que creixem ens hem de comportar, si no volem veure’ns immersos en algun tema sanitari que, per petit que sigui, deixa fora de joc.
No agraïm prou la possibilat de mobiltzació que tenim tot i que no sigui com quan érem més joves i, hem de resoldre temes via mail o telèfon. La sort que tenim de disposar d’aquestes eines!
Son temes a tenir presents i no voler traspassar limitacións. Hi som, és el què compta i hem d’adaptar-nos a noves maneres d’actuar des de casa, des del telèfon o mails. Massa, malauradament no disposen d’aquestes possibilitats.
Ho dic així tot i que em costa assimilar-ho.El pitjor mal, a mesura que et fas gran és la solitut, trobar-te sol quan has estat sempre envoltat de molta gent. Consti que solem dinar o sopar sovint amb parents i amics, fem llarga sobretaula però, després busques i, t’embarga el silenci.
Soc incapaç d’engegar la TV ni que sigui per sentir soroll. Puc assegurar que ni tant sols sé posar-la en marxa. No me n’avergonyeixo. Sort d’algun llibre però, darrerament, em fa la guitza un ull
blog de Montserrat Ponsa 