Caminem?

noviembre 30, 2022

Doncs sí, i ho fem perquè hi som. La vida és un caminar temporal que, hem d’intentar sigui sense trompicons, o no arribarem a bon port. Normatives? Sempre he escoltat el què em dicta el cor. No sol equivocar-se, al menys, el meu.

Si caminem amb els ulls i cor amatents, descobrim facetes de vida que potser no son les nostres però cal respectar, si altres les han escollit. Sortosament som iguals amb les diferències respectives de cada individu. La diversitat configura la humanitat.

Però, com entendre que hi hagi tantes desigualtats si parlem de diversitat-capacitat d’escollir què volem i per on no passarem? Alguns tenim aquesta sort -desig de no passar per segons on- el món és de tots per a tots, ningú en té el ple domini encara algúns s’ho creguin. La vida , però, t’ensenya, si vols i saps aprendre.

Abans no coneixíem algunes de les desventures que, ara, amb la premsa, sabem què passa arreu del món a cada moment i, al menys a mi, NO m’agrada. Jo, exigiria equitat i justícia si tingués una vareta màgica. No podem permetre que mori de fam molta gent, quan els despilfarros dels països dits rics podrien pal-liar-ho.

Quan pel que sigui romans tancat a casa i penses que tants sense sostre dormen al ras, costa de païr. Em demano i tu què hi fas? Després costa dormir i assimilar. Caminem feliços? NO!

Els mandataris mundials, els que tenen com es diu vulgarment la paella pel mànec, haurien d’actuar i estudiar com resoldre tanta infàmia! Quan arriba el fred fa esborronar pensar amb els molts sense rostre que viuen al carrer i potser han de robar, per posar se quelcom a la boca, com es diu vulgarment.

No és vàlida la resposta de molts quan diuen no volen treballar… Alguns potser sí, d’altres la majoria NO. Possiblement no han tingut oportunitat d’aprendre un ofici i han de menjar i alimentar els sus fills.

Els governs del món haurien d’actuar per ajudar, NO per castigar i empresonar. Quan tinguin un ofici i robin -aquests son els pitjors- aquests sí, han de ser cstigats i presentats com a lladres davant la societat. N’hi ha massa que viuen com deien abans amb l’esquena dreta, del cuento i NO ho podem permetre.

Rumiem i fem un llistat. Sé que ningú gosarà fer-ho però, fent aquest petit exàmen de consciència descobrirem a molts propers amb aquestes condicions: els que verament necessiten ajut i els aprofitats.

I no oblidem que el major do per aquest caminar és la salut, valuós benefici que alguns obliden i, cal posar hi l’atenció deguda: procurar que no s’escapi i ens deixi …


Mai no seré prou vella ni prou covarda per no tornar a començar de cap i de nou amb les mans buides

noviembre 30, 2022

Son paraules de la Maria Aurèlia de Capmany que sempre tinc presents. Estimar, recordar, compartir amb parents i amics, acompanyar i deixar-te acompanyar, son lemes de vida que ajuden a seguir endavant quan quelcom falla i, malauradament, tots tenim mancances, Qui no tingui enrenous i maldecaps és que no és d’aquest món desenfrenat que plegats hem anat edificant on res és fàcil.

Recomençar no és cap vergonya, si no has estat apartada per desventures ignominioses -que n’hi ha- però ara, no vénen a tomb. Anar pel món amb un ull tapat no és una bicoca però tampoc ha de ser una vergonya. Recomano que, en aquell temps que reservem com a lliure per caminar, fer gimnàstica, jugar potser a tennis o cartes, hi hauríem d’afegir tapar-se un ull i fer-ho tot només amb l’altre, Tindríem així, ambdós preparats. Al principi costa, però t’acostumes a fer de pirata.

Com dèia la Maria Aurèlia recomenencem senpre que ho considem addient.El temps passa volant, de sobte reconeixes que has de modificar costums i cercar vicis al teu abast.. Jo n’he trobat alguns, que em reservo, abans de fer noves tentatives.


Viure amb un ull?

noviembre 29, 2022

Doncs sí, de tot s’aprén però m’ha trasbalsat. Des del 24 d’octubre visc amb l’ull dret tapat a manera de pirata. Costa adaptar-se només a l’esquerra..

No em queixo, d’altres estan pitjor, potser ho tenen a per vida. El més complicat és caminar, baixar escales. He hagut de deixar de passejar pel carrer sola com feia cada dia. Confio que aviat podré recomençar de nou, recuperar la quotidianitat simple que sempre he tingut i poder agafar el cotxe, quan sigui imprescindible.

Costa escriure, malgrat ha passat ja un mes de l’inici. L’ull esquerra s’ha espabilat -no li quedava altre remei- i he recuperat la seguretat. Consti que no me.n fio i procuro fer el mínim, no fos cas que em jugués també una mala passada.


Recordar…

noviembre 27, 2022

Som sers intel-ligents que retenim a la memòaria fets viscuts i no cal dir que no tots son bons però sí memorables, viscuts de ple amb cos i ànima diria jo, persona creient que confia amb el retrobament de tots aquells que ens han precedit, el meu estimat marit Oriol, ma Maria filla i el Marc el darrer que ens va deixar

Avui els companys d’equip de futbol del Marc, l’han recordat amb un partit dedicat a ell. Gràcies, amics, segur que allà on es trobi deu estar cofoi del vostre record. Nosaltres, la família, també us ho agraïm.


Los híbridos. Alfons Duran Corner

noviembre 26, 2022

Nuestra cita

L’homme d’affaires, c’est un hybride du danseur et du calculateur. Paul Valéry.

Ahora están de moda en el sector del automóvil. Mitad motor de combustión, mitad motor eléctrico. Es una etapa intermedia para llegar al eléctrico enchufable, que en teoría es menos contaminante (hagamos un acto de fe) y que además se ajusta a los intereses de una industria mundial oligopolizada.

Pero la hibridez (de la que deriva el concepto “híbrido”) viene de lejos. Podríamos decir que es una mezcla de elementos de distinta naturaleza. Para los biólogos es el cruce de dos organismos que pertenecen a razas o especies diferentes, aunque compatibles. También se utiliza en el mundo laboral (con mayor énfasis debido a la pandemia del Covid), al combinar el trabajo presencial con el trabajo remoto. Otro caso parecido es el que se da en el sistema educativo online con el presencial.

Ahora resulta que la hibridez, que podía tener implicaciones negativas sobre todo para los biólogos (los descendientes híbridos no pueden procrear), es un descubrimiento que mejora la productividad y al mismo tiempo es satisfactorio para quien lo goza, tanto en un entorno de trabajo como en uno de aprendizaje.

La hibridez (del latín “ibrida” / sangres mezcladas) tiene parientes cercanos que no la favorecen, como el griego “hybris”, que implica exceso, violencia. Quizás por ello se ha hecho un esfuerzo –a mi juicio innecesario- para blanquearla. En algún momento se la asoció al mestizaje, que los defensores de la superioridad de la raza aria presentaron como lo opuesto a la pureza de sangre. Esto llevó a aberraciones que todos conocemos, con antecedentes próximos en términos históricos, como la “limpieza de sangre” del “cristiano viejo”, en la Castilla del siglo XV.

A trancas y barrancas se ha abierto camino en muchos campos y algunos analistas sociales la han considerado como la mejor expresión del mundo actual, un mundo en desequilibrio permanente en el que las nuevas tecnologías se han insertado en el propio corpus de la humanidad.

De ahí el “homo technologicus”, un ser cruzado (mitad hombre, mitad máquina), que incluso ha desarrollado un conjunto de piezas culturales (en la literatura y en el cine) como “Blade Runner”, “Robocop”, “Terminator”, etc. Y en los proyectos en los que trabaja la ciencia con relación a la “inteligencia artificial”, ya nos avisan de la implantación de chips en el humano, que será genéticamente modificado.

Vamos a dejar por un momento estos relatos de ciencia ficción (todo es posible) y quedémonos en un espacio próximo, que no es otro que la nación catalana. Dicen las estadísticas que en el Principat viven unos siete millones setecientos mil habitantes, de los que un millón trescientos mil son residentes extranjeros. O sea que la población autóctona es del orden de 6.400.000. Oficialmente todos son ciudadanos españoles, aunque oficiosamente no es así. Hay un colectivo que no se siente español.

Trabajaremos sobre una hipótesis razonable que invalida las clasificaciones que presentan los institutos de investigación, siempre pendientes de los fondos que reciben, sean estos públicos o privados. A la pregunta sobre si los ciudadanos con DNI español que viven en Catalunya se sienten españoles (solo), catalanes (solo) o ambas cosas a la vez, la respuesta dominante –la socialmente aceptada- es la última. Pero, ¿es esto cierto o es una apariencia? Hay que entrar en el cuerpo de la respuesta para saber a qué atenernos.

La primera consideración es constatar que después de los continuos episodios de violencia que el Estado ha ejercido sobre los ciudadanos independentistas catalanes, esos ciudadanos han tomado conciencia de la realidad del conflicto Catalunya-España y en su fuero interno se han dado de baja de la nacionalidad española. Probablemente son unos dos millones. Esta cifra coincide con los que votaron sí a la independencia en el referéndum de octubre del 2017.

Volvamos ahora al cómputo general. Teníamos una población autóctona de 6.400.000. Restemos los menores de dieciocho años (un 15%) y nos quedan aproximadamente 5.500.000. Esta es la población con derecho a voto. Fijémonos ahora en la abstención media en las convocatorias electorales, abstención que varía en Catalunya según sean generales, autonómicas o locales. Si tenemos en cuenta el recorrido histórico desde 1977, podemos estimar que la media es del 30%. Si deducimos este treinta por ciento del conjunto citado, nos queda una población que practica el derecho al voto de forma habitual. Son 3.850.000 ciudadanos, de los que dos millones son independentistas (quieren que Catalunya sea un Estado independiente) y un millón ochocientas cincuenta mil son españolistas (hayan nacido o no en Catalunya), que ya se sienten satisfechos en una Catalunya regional como parte del Estado español.

¿Cómo es que a pesar de este diferencial favorable el independentismo está bloqueado? ¿Qué nos está ocurriendo, se pregunta una gran parte de la población civil? Para hallar una respuesta tendremos que volver a la hibridez. Pero es una hibridez que toma como referencia la fuente biológica. Una hibridez llamémosla borde, ya que el producto resultante de esta combinación es estéril, no puede reproducirse, no tiene futuro. Los “híbridos” han surgido del bloque independentista y han roto el frente común. Son independentistas de día y autonomistas de noche. No se dan cuenta, o no quieren darse cuenta, de que este nuevo ser (en el caso del espacio político catalán) nace muerto. Pero así como un automóvil ofrece las dos opciones como alternativas y el vehículo se desplaza hacia adelante, en el caso de la praxis política lo que ganas por un lado lo pierdes por el otro.

Esquerra Republicana de Catalunya personifica esta variante. Votar a ERC es votar a favor de la liquidación del proyecto independentista. Es votar a los híbridos.


Dolen les absències

noviembre 26, 2022

Quan has estat vinculat a moltes activitats, amb persones diverses, dol que, quan els necessitaries prop teu no hi siguin, ni de manera simbòlica. Telèfon? La vida no és mai com la voldríem, els seus camins no son, sempre, els més addients..

La civilització ens ha dessensabilittzat i, massa, ho donen tot per bo. Sovint em ve a la memòria aquella frase d’una cançó de Raimon que diu: nosaltres no som d’eixe món. A molts els fa riure, a mi, m’atany totalment. Perquè sovint diem NO!

La salut és el què preval, si tens alguna dificultat per petita que sigui quan envelleixes, tot es capgira. Ser independent és el millor dels adjectius a utilitzar. Confio ser ho de nou ben aviat!

Eh! tinc un ull tapat, el dret, però espero recuperar-lo aviat potser dilluns. De moment he de fer bondat.


Lladres?

noviembre 25, 2022

Sempre n’hi ha hagut però ara, que és diria som més civilitzats, els lladrocinis segueixen vigents. Cal un escarment pels que així actuen trencant el ritme de vida habitual de les persones que, grans, necessitem viure en pau prop dels que estimem el temps que ens queda.

Segur que és possible saber qui son, donades les darreres actuacions pels mateixos indrets. Deuen ser propers, de la zona,,, Tots hem de treballar per viure. Si roben el poc que tenim les possibilitats seràn minces.


Año internacional del vidrio La Habana 2022

noviembre 23, 2022

Onze anys sense Danielle Mitterrand

noviembre 22, 2022

Danielle.era una persona especial-excepcional per a mi. Amiga entranyable, vam compartir idées i somnis alguns dels quals van reeixir, tot i les dificultats. A París o a l’Ametlla, també pocs dies abans de la seva defunció, a l’hospital on estava ingressada -molt sola-, vaig anar a fer-li companyia. Mai vam deixar de recordar bells episodis de les nostres inquietuts pel món, mitjant les nostres Fundacions France Libertés i Catalunya Llibertats que vam constituir a instàncies seves amb altre gran amic comú Federico Mayor Zaragoza..

Em repetia sovint -de manera especial els darrers dies-, que em considerva la seva millor amiga de vida. No tinc cap mena de dubte en asseverar que per a mi, ho va ser des del primer moment, quan ens vam conèixer en un encontre, a Paris,.organitzar per la seva Fundació.Quina sort vaig tenir de poder fer amb ella Projectes de Pau comuns que van afavorir a molts. Senzilla i educada, passejàvem per París o pel món parlant de Pau. Mai cap mena d’ostentació malgrat ser la primera dama de França.

Recods especials de vida m’arriven només pensant en aquells moments entranyables, quan ens passejavem i caminavem per qualsevol lloc del món parlant d’amor i entrega sense ambalums, allotjant-nos a l’hotelet més senzill de tots aquells on sallotjaven la resta de participants, quan enss trobàvem a qualsevol encontre mundial per temes de PAU.

Ingressada en un hospital, vaig anar a visitar-la i vaig passar tot el dia amb ella. Dèia que érem companyes de vida y de esperances. Que mai li havia fallat. Vam plorar plegades. També vaig assistir al comiat quan va morir poc després. Massa obligats a ser hi, a primera línia. Segur que, a Daniella no li va agradar.


Reflexions. La Habana

noviembre 21, 2022

A %d blogueros les gusta esto: