Més aviat jo la definiria com una esperança, un enyorament d’alló que no t’arriba i confies que tard o d’hora es farà realitat, Has de ser responsable dels teus actes i confiar amb aquells que, propers, t’ajuden i aconsellen.
Costa d’assumir la solitut final quan has format part d’una llarga família però, vet aquí que no està a les nostres mans decidir segons què i com. El somni? Segur que el trobarem al final, quan tot s’acabi, i recomancem un nou viure prop dels enyorats.
Massa temps per pensar, quan et fas gran. Quan tens fills petits i has d’acomboiar-los mai havia tingut temps per pensar en mi, amb alló que potser voldria o potser no m’agradaria. Ara tot és diferent i el temps, sovint aclapara.
blog de Montserrat Ponsa 