Doncs Sì, ho tinc clar, més cada dia que passa.Vius diferent dia rera dia prop dels que estimes i t’estimen. Els anys, sortosament corren ràpid per tothom. Alguns no volen acceptar-ho però no existeix altra realitat. Familia-amics són el més important d’aquest món estrany que plegats hem anat dibuixant dia rera dia, que hem de rectificar sovint, poc a poc.
Lo d’avui, demà potser no serà vàlid, caldrà sumar-hi afegitons en cada moment i circumstància. Vida que és complica quan sorgeix algun imprevissible, uns granets a l’ull que t’han d’extirpar i et deixen a les fosques o mitges fosques. Som però tossuts i ens hi acostumem. Confiem que aviat seran, com tot, un record fugisser.
Parents i amics ajuden a tirar endavant més encara quan vas a cluques… frase de la iaia Margarida quan algú no s’hi guipava prou. Sort que gaudim d’una tardor exquisida que, segons mals auspicis, aviat arribarà el fred el meu pitjor enemic. Necessito llum-claror, força graus de temperatura i veure que l’herba del voltant de casa encara respira.
El telèfon és, però, el nostre gran aliat, ens apropa als amics per sentir-los i saber d’ells. Avui l’Assumpta que fa dies no parlàvem. Tenim clar que el somni comú és la vida que ens ha apropat i ens hi hem trobat be, a redós de Puiggraciós i de les germanes que setmana rera setmana ens acompanyen quan anem al Santuari.
blog de Montserrat Ponsa 