Danielle.era una persona especial-excepcional per a mi. Amiga entranyable, vam compartir idées i somnis alguns dels quals van reeixir, tot i les dificultats. A París o a l’Ametlla, també pocs dies abans de la seva defunció, a l’hospital on estava ingressada -molt sola-, vaig anar a fer-li companyia. Mai vam deixar de recordar bells episodis de les nostres inquietuts pel món, mitjantçant les nostres Fundacions France Libertés i Catalunya Llibertats que vam constituir a instàncies seves amb altre gran amic comú Federico Mayor Zaragoza..
Em repetia sovint -de manera especial els darrers dies-, que em considerva la seva millor amiga de vida. No tinc cap mena de dubte en asseverar que per a mi, ho va ser des del primer moment, quan ens vam conèixer en un encontre, a Paris,.organitzat per la seva Fundació. Quina sort vaig tenir de poder fer amb ella Projectes de Pau comuns que van afavorir a molts. Senzilla i educada, passejàvem per París o pel món parlant de Pau. Mai cap mena d’ostentació malgrat ser la primera dama de França.
Recods especials de vida m’arriven només pensant en aquells moments entranyables, quan ens passejavem i caminavem per qualsevol lloc del món parlant d’amor i entrega sense ambalums, allotjant-nos a l’hotelet més senzill de tots aquells on sallotjaven la resta de participants, quan enss trobàvem a qualsevol encontre mundial per temes de PAU.
Ingressada en un hospital, vaig anar a visitar-la i vaig passar tot el dia amb ella. Dèia que érem companyes de vida y de esperances. Que mai li havia fallat. Vam plorar plegades. També vaig assistir al comiat quan va morir poc després. Massa obligats a ser hi, a primera línia. Segur que, a Daniella no li va agradar.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.