Fa dies que m’ho pregunto però no tinc clara la resposta. Crec però que SÍ i, en majúscules. Donat el nostre aïllament de la societat que ens envolta, si hem estat curosos en el pensar i fer diari, sense ambalums com de forma usual, sense massa visites ni viatges, arraconats a casa, contemplant l’horitzó, els inicis i finals del dia, la vesprada, la nit i la fosca. Hem viscut diferent.
Poques visites, poques converses, gens de TV -pel que fa a mi-. Temps doncs idoni per pensar en coses oblidades, en el sentit de la vida fins fa poc i, l’actual. Acceptar que pocs però, alguns s’han apartat, per què? Sense taules per compartir, ja que massa defugen només la paraula, quan considero que ho ha estat tot durant la Covid poder escoltar i compartir com sempre amb els que saben.
El be i el mal persisteixen i seguiran, inflats pel silenci dels corders de sempre, muts no fos cas que algú s’enfadés i, no em mirés mai més. Ho tenen fumut els summisos, no tenen on apropar se. La por els fa por d’equivocar-se i quedar se a l’oblit, aïllats.
Hem aprés a enraonar sols com si algún amic o parent ens escoltés… Sabeu? Àdhuc costa escriure, al menys a mi. M’hi ajuda molt el fet de mirar i escoltar veus enyorades. Soc imcapaç de mirar la TV ni una sola pel-lícula. Potser en fan de bones però no les sé trobar. Sí, puc dir que enyoro poder anar al Cine Alhambra, de la La Garriga, on fan sempre films escollits. Tot arribarà.
Què haurem aprés d’aquesta llarga absència de la societat, avesats a trobar-nos-comunicar-nos neguits i alegries, compartir taula i menges on més ens agrada? Jo opto per Anònims de Granollers…espai-qualitat-preu-amabilitat, assegutats.
blog de Montserrat Ponsa 