La llarga reclusió que ha comportat la llarga pandèmia que, inoculada o no, ens ha afectat a tots, ens ha atorgat temps llarg per meditar respecte les nostres vides, des que vam nèixer, jo lluny d’aqui a El Pont de Vilomara -al Bages- fin ara i, la veritat és que podríem fer llargues pel-lícules recordant temps de tota mena, de felicitat, de pors, d’hores viscudes prop dels que estimem, d’enyorances pels que ja no hi son.
Sortosament domina la joia però també la malastruga pels que ens han deixat propers: fills, pares, germans, amics. Tenim però l’esperança del retrobament, que no dubto ens tornarà a aplegar i seguirem junts per tota una eternitat que desitgem plena d’amor.
La climatòlogia, poc ususal pel temps que som avui any 2022, ens ajuda a recordar vells-bells moments viscuts des de l’infantesa, quan res era fàcil, ni tant sols moure’s de casa per viatjar, fins al moment actual quan, menys eludir la mort, tot és possible. Em dol sí que es faci fosc tant aviat…
Sempre, aquesta data, era-és notòria a casa nostra: l’aniversari del meu estimat espós Oriol. Va nèixer el 19 de desembre de 1927 a Molins de Rei i ens va deixar el dimecres 9 de juliol de 2003 de mort sobtada. Encara no ho he assumit!
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.