Personalment em dol, ja que anys enrera, més encara als pobles petits com el que jo vaig nèixer en plena guerra civil, la vida tenia més sentit, no s’exigia, com ara, no importa amb què. La gent era feliç amb poc. La civilització ens ha fet perdre el sentit de moltes maneres, també pel que fa a les relacions humanes que s’han esvaït, perdut.
Abans quan la gent tenia de guanyar-se el pa -mai més ben dit- les exigències eren moltes, les possibilitats minces. La majoria de dones, als pobles petits com el meu, treballaven a les fàbriques: n’hi havia dues, una de filats i altra de teixits. Aquests elements -els teixits- no arribaven de deu sap on, com ara. Es feia qualitat, preu assequible i de bon veure
Eren pocs els verament pobres que demanaven caritat i tothom els en feia. Hi havia molts malalts difícils i molta tuberculosi, aquell mal dolent, que deien, que s’emportave joves i vells. Pura misèria. No podien treballar però tothom els ajudava.
Avui, 2022, pocs coneixen els seus veins, Ajudar-los? Què s’han pensat…Que treballin, sol ser la resposta.
Tothom esperava els dies senyalats per no anar a la fàbrica i poder romandre amb la família i amics, i, potser s’organitzava -parlo del meu poble- un ball de tarda, a la Sala, o al carrer si era estiu, amb cintes que tenien alguns aficionats a aquest tema com el Manel C.
O anàvem a caminar fins a Rocafort, o a Sant Vicenç o a Manresa per anar a algun sarau de barri que alguns muntaven al carrer si era estiu, a alguna sala on hi projectaven una pel-lícula que es trencava deu sap quantes vegades.
No cal dir que fèiem teatre, organitzat sempre per la Carme de telèfons, o els que tenien la Sala on fer ball o algun Concert. Hi acudia tot el poble, cadira inclosa. Suposava un relaxament per a tothom, rera la setmana de treball, majoritàriament a la fàbica les dones -n’hi teniem dues, la de dalt i la de balx, així les nomenàvem per la seva situació en el poble.
Avui finals S XXII a punt d’iniciar el XXIII tothom va a la seva, ningú coneix ningú només els que té a prop i prou…Sort que tenim bones comunicacions de telèfon, que dona certa seguretat. .
Que tinguem un sant Nadal, venturós prop dels que estimem i ens estimen. Si el clima segueix com fins ara, no tenim la sensació, de ser desembre, la bonança no ho indica.Compte però, el refrany diu que NI EL FRED NI LA CALOR QUEDEN MAI ENRERA. No ens refiem.
Segons la dita popular, el fred i la calor no queden mai enrera. No ens deixem sorprendre!
blog de Montserrat Ponsa 