Amb el meu estimat espós Oriol vam tenir nou fills que, quan arribaven aquestes dates, embogien parlant dels Mags d’Orient, i d’ allò que els havien demanat. Consideraven que, com que havien fet bondat -frase molt utilitzda- els hi portarien tot. La que ho passava pitjor era jo per reconduir-ho… El meu estimat Oriol tenia de treballar de valent per tal de fer possibles tots els somnis. I jo? No podia abastar-ho tot!
Nit que molts es llevaven per a intentar trobar els Mags però, no sé com s’ho manegaven, mai els podíem veure. Deixaven paquets ben enumerats per a qui corresponia cadascún, no fos cas que, la confusió trenqués alegries.
Dol que aquelles festes tant emotives s’hagin convertit en un mercat esbojarrat i tothom faci més del què caldria. Els infants sentien una il-lusió que no veig ara a la cara de ningú.
blog de Montserrat Ponsa 